Resultaria simple fer un titular semàntic amb el nom del vídeo creador Max de Esteban (Barcelona, 1959) i la mítica pel·lícula Mad Max, però, la proposta Extinció que presenta la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca i les cinc peces de vídeo que la componen, no em semblen el relat de cap univers espaciotemporal distòpic. Només l'anticipen, que no seria poca cosa. Vendria a ser com aquell avís a navegants preventiu de Plaute, de ja fa més de dos mil anys, el: "Lupus est homo homini" [L'home és un llop per a l'home].
La vídeocreació, en l'àmbit de les arts contemporànies, va sorgir d'un context contracultural i s'ha beneficiat de l'evolució exponencial de les possibilitats creatives de la tecnologia durant els darrers cinquanta anys. Avui dia, és més evident la separació entre continguts estrictament comunicatius i propostes artístiques més elaborades, encara que, Extinció es mou entre ambdós camps, combinant situacions i diàlegs quotidians, amb elements que evoquen directament l'estètica del còmic o ambientacions en un entorn proper a un realisme màgic. Uns vídeos, però, que tenen la capacitat i l'encert de sacsejar idees i desafiar les zones de confort ètic de l'espectador.
Els vídeos de de Esteban, encaren temàtiques d'actualitat, però sobretot ens emplacen a la reflexió sobre els límits ètics del capitalisme, la tecnologia, la tirania dels algorismes i la dependència del Big Data ["crec en Déu, però, per a la resta, dona'm dades!" s'esmenta a un dels diàlegs] i no a una simple successió cronològica d'esdeveniments cinematogràfics d'acció o ciència-ficció. De manera que el títol Extinció, en la meva opinió, no reflectiria el contingut dels vídeos amb la literalitat del terme. A les cinc peces he observat més la idea d'una necessitat de reconducció ètica com a espècie humana, que la constatació d'un futur distòpic imminent. Una altra cosa seria obviar que és peremptori reflexionar i -sobretot- actuar socialment enfront de situacions que potencialment irreversibles: escalfament global, pobresa/desigualtats/globalització, posthumanisme, etc.
Des del punt de vista formal, muntatge, fotografia, la incorporació de metratge trobat i recursos com la imatge pobre, diàlegs, efectes sonors o animacions, atorguen a cada peça de vídeo el ritme que demanda cada situació. Especialment remarcable em sembla la peça Seven minutes (2022) on, des d'un sol primeríssim pla, s'insta l'espectador a valorar el que és significatiu o vàlid dins del context artístic i social avui, d'una forma tan original com efectiva: un conceptual vis-a-vis comunicatiu.
Comentarios