top of page
  • Writer's pictureLluïsa Soaz

L’Art com a escut contra la tenebra i el mal.

Parra & Pons: Les constel·lacions de Miró


Joan Miró. L’any 40 del segle XX Europa és al caire de l’abisme. La tenebra va enfosquint el cel europeu, l’ambient és irrespirable. El pintor Joan Miró decideix fer un tomb en el seu procés creatiu, se’n va a Normandia i començarà un camí d’introspecció. Li cal un canvi per allunyar la tenebra que s’acosta inexorablement. L’art I la natura serveix també per mirar el nostre interior.


Uns anys més tard diu «Sentia un profund desig d’escapar. Em tancava deliberadament en mi mateix. La nit, la música i les estrelles van començar a tenir un paper cada vegada més important en la suggestió de les meves pintures. La música sempre m’havia atret, i ara, en aquell període, va començar a jugar el paper que la poesia havia jugat a començament dels vint.»


El cel de Normandia, el mar, la llum de Mallorca i la terra de Mont-roig es combinaran en una xarxa de motius, personatges, colors, poesia i música, les 23 Constel.lacions. Les deu primeres fetes a Varengeville-sur Mer, les deu següents fetes a Mallorca, i les tres darreres a Mont-Roig del Camp.


Temàtica nova, procediments nous, complexitat de formes, tres o quatre colors purs i diverses tonalitats de negre. Com si volgués representar l’ordre del cosmos. Els personatges, la terra, els estels, els ocells I l’escala fan d’enllaç entre la terra I el cel, la realitat I la imaginació.


La varietat de significats, de formes i de tècniques radicals que traginava el pintor fa 80 anys esdevenen actuals i font d’inspiració per a una obra contemporània, en clau poètico-musical que hem pogut escoltar a l’Auditori dins el Festival Mixtur.

Les Constel·lacions. Un compositor, un poeta i tres intèrprets, música i veu amb el rerefons invisible de la radicalitat d’un pintor. Un equip que funciona com un rellotge. Una trama molt ben articulada en una mena de dramatúrgia singular, com si fóssim en mode òpera contemporània. Una exploració de tota mena de sonoritats acústiques sense prescindir d’harmonies bellíssimes amb una aparent simplicitat.


Un cicle poèticomusical inspirat en les Constel.lacions de Miró “títol que es va imposar el 1959 en el moment de l’edició que en va fer Matisse a Nova York, amb els poemes en prosa de Breton”, aclareix el poeta Arnau Pons al programa de mà.


El compositor. Hèctor Parra Esteve, nom d’heroi, ànima de nen enjogassat amb notes, harmonies, tonalitats, amo i senyor del pentagrama, ment matemàtica de gran músic, amb un CV que no te l’acabes, que a 47 anys ja té un camí abonat de composicions diverses, gairebé un centenar i molts encàrrecs, si no m’erro. Distingit amb alguns premis com el Premi Ernst von Siemens de Composició (2011) i el Premi Nacional de Cultura de Catalunya (2017) entre d’altres. Professor de composició de l’IRCAM- centre Pompidou del 2013 al 2017. La diversitat de gèneres musicals i temàtica omple la biografia d’un compositor interessat per disciplines com la pintura o les ciències de la natura. Òpera i obres escèniques, orquestra, conjunt instrumental, música de cambra, obres per a solista, música vocal, electroacústica… L’òpera de cambra Hypermusic Prologue (2009) amb llibret de la física teòrica Lisa Randall i Inscape (2018) per a ensemble de solistes instrumentals, gran orquestra i electrònica en temps real, un viatge fantàstic als forats negres del cosmos, són exemples del seu interès pel món científic. Altres temàtiques, però, també l’inspiren: l’Himne dels Segadors a Catalunya lliure (2015) per a música de cambra, Three Shakespeare Sonnets (2016), per a tenor i orquestra barroca, l’òpera Les Bienveillantes, basada en la novel.la de Jonathan Littell, posada en escena de Calixto Bieito, llibret de Händl Klaus i estrenada a Flandes el 2019 amb gran èxit, o el monodrama Wanderwelle per a baríton i gran orquestra inspirat en els Quaderns de conversa del Beethoven dels últims anys, estrenada a l’auditori el 2020. Mites, poesia, pintura, natura, física, motius inspiradors que el compositor combina amb la creació musical per oferir-nos un ventall de resultats molt suggerents, Antígona, Paul Celan, Shakespeare, Plensa, Miró, Cezanne o els forats negres fixats en pentagrama.


L’Hèctor, de tronc amb el poeta, prosista, assagista i traductor, de Felanitx Arnau Pons que domina el vers a cor què vols, amb una prosa brillant i també una llarga i àmplia trajectòria intel·lectual, Premi Nacional de Traducció el 2015, comparteixen molts punts de contacte creatiu i així aquí presenten una creació subtil i sublim, molt ben encaixada amb l’esperit mironià, radical i rebel. Justament el 2022 van rebre el premi Alícia que atorga l’Academia Catalana de la Música per la composició musical i la creació poètica d’aquesta obra. Unes intèrprets de luxe, Imma Santacreu que, si interpretant Schubert et pot fer plorar, aquí la veiem com a investigadora de tota una gamma de formes sonores noves al costat de Lluïsa Espigolé, una experta en música contemporània, a quatre mans, i la veu potent del gran Arquillué, un regal per a l’orella.


Si l’època de Miró fou particularment difícil i traumàtica, 80 anys després i sota un cel enterbolit per la pandèmia, l’Hèctor compon aquesta peça musical com un homenatge al pintor i per fidelitat a l’esperit de l’artista hi implica també la poesia “ que la meva obra sia com un poema musicat per un pintor”. Tres anys més tard s’estrena en un món cada cop més amenaçat per una tenebra galopant que no sembla que tingui aturador.


El compositor coneix bé l’obra pictòrica de Miró des de la infància, herència materna, quan les impressions fortes deixen petja fonda en la memòria. Ell també pinta. Combina dues passions la pintura i la música. Tot i que a la cua n’hi ha una altra que també l’arrossega, la física, via paterna. El pòsit que deixa l’herència familiar en acció imparable. Amb tot a mesura que passa el temps es va imposant la música i se’n va a París. Allà com Joan Miró troba la via de realització de la seva creativitat. Aquí no hauria fet ni la meitat. S’afavoreix prou a Catalunya el geni creador? Estimem prou els nostres artistes?

S’inspira en la peça de Miró i fa créixer l’obra musical a partir d’un paral·lelisme tan estructural com poètic. La seva ment analítica el guia en el domini absolut del pentagrama. Una tasca innovadora i rupturista que realitza amb una llibertat il.limitada. El nen músic i el nen pintor comparteixen la passió per brotxes, pinzells, tecles, arpes i cordes, amb l’esperit enjogassat de descobrir noves fites, noves parles, nous llenguatges. Qui té més llibertat creadora sense deixar-se coartar pels límits que imposa la raó ? Això no vol dir, però, que ignori la tradició, ve d’una formació clàssica i es nota en totes les composicions. Hi ha harmonies contemporànies, sí, amb el punt de partida dels mestres, els integra per poder anar més enllà. Sis-centes pàgines de manuscrit musical. Exploració, improvisació, partitura. Recerca del món sonor com Miró feia amb els pinzells. Un centenar d’objectes quotidians ens fan escoltar sons de la natura. Un piano de cua i quatre mans. Art viu en constant transformació.


«Les teles poètiques i musicals, sorgides de manera natural, com el cant d’un ocell, han de donar a llum un món nou….»


Es diria que l’esperit rebel I transgressor respecte a les convencions que gastava Miró traspassen el temps i arrelen en la capacitat d’explorar més enllà del real del compositor. Llibertat, simplicitat, ús absolut de la llibertat. I alhora aquesta harmonia profunda que ve de l’univers i passa pel pensament místic, espiritual. La música callada, la solitud sonora de San Juan de la Cruz i del músic Mompou. Empatia d’esperits.


«L’estel del matí es diu Mompou. Va ser ell qui em va comprar el primer quadro.»


La poesia de Pons. Pons-Miró, Miró-Pons no se sap on comença l’un i on acaba l’altre, tal és la simbiosi de la poesia i la pintura, els colors i les paraules, el verb arriscat, la metàfora punyent i bella, el joc de trasllacions poètiques d’aire surrealista. L’ocell, la lluna, la nit, els estels, l’escala, la mar plorada, la campana negra, la sang, la dona foradada…. L’inconscient de Rimbaud.


Arran d’aquesta mar plorada, …. imagineu-vos el goig d’aquest infant que pinta….. un nin: un cálcul i un dau;

un dau: una estrella i un pensament;

una estrella: una taca de sang —


Un text molt bell i ben articulat en la trama musical de Parra, però alhora amb una personalitat pròpia independent. La veu potent, càlida, ferma i clara de l’actor Pere Arquillué, «un actor d’un altre món» com el va qualificar encertadament Bernat Dedéu, aquí, rapsoda amb bon ritme i dicció, ens ofereix els versos d’Arnau Pons amb una naturalitat que ens situa també en una altra dimensió. Una joia poètica.


Imma Santacreu i Lluïsa Espigolé. Pianistes-exploradores. Elles, elegants, amb vestit negre, formal, passen d’un moment a l’altre de ser intèrprets perfectes a ser exploradores sense casc, arriscades fins al límit, unes exploradores del piano. Emocionen amb els acords greus, tenebrosos, inquietants, amb d’altres més lírics, i juganers fins I tot, i en la investigació dels sons d’un instrument que ens sorprèn per la seva amplitud de registre sonor. Un piano de cua que, en un dir ai, transformen en un instrument electroacústic. Les cordes percudides amb estris de cuina, pinzell, raspall, baldufa, petxina, pues d’una pinta, per exemple, produeixen el so d’un ocell, els grills, un gemec trist, un grinyol irat, el so de la campana negra, entre d’altres varietats sonores. I escoltem amb atenció aquesta música nova que ens corprèn. Que a voltes ens inquieta, trasbalsa, ens allunya de l’immediat cap a un món oníric, poètic, espiritual i bell. Elles, com les ballarines acròbates del poema, ens ofereixen aquesta ”música d’orquídies” i els silencis que ens allunyen del soroll de l’odi del món.


Sortint de l’Auditori, veia el cel de la nit com un pentagrama amb notes, colors, mots I pinzells i enmig de tot una figura que ara apareixia i ara desapareixia, un rostre venerable amb ulls fosforescents i somriure feliç d’infant entremaliat i rebel que aplaudia, aplaudia i aplaudia. Vaig pensar en l’art i la bondat.


Commentaires


bottom of page