III
Creuré jo que puc ser bo,
però el foc trepitja i crema,
del meu buc la sang blasfema
i la llengua em bull: sóc tro
que rebenta en àrid so.
Perquè jo vull mos de sol,
del despit, desterrar dol,
de vosaltres, passamà,
de la nova, talismà,
la bellesa que m’absol.
VII
Avui plou, res no s’atura,
l’home creix, la blavor canta,
s’obre el vers, l’ocell s’espanta,
brinda el núvol, vi en l’altura,
i la veu, doll, brodadura.
Avui plou, xip-xap, xip-xap.
Les idees no són cap
bàlsam. Gotes de l’abril
són conceptes que fan fil,
que fan troca, patatxap.
IX
Pel teu bes d’amor jo em sé,
em sé home en primavera,
de tu amant i la quimera,
esclau sóc. Mes no em reté
ni el segon ni el dur quefer,
és l’amor crespell, paraula,
del jo, seny, i del seny, baula,
afalacs, bellesa i mans
són la corda meva; cans
cantaran sota la taula.
Del llibre CANT QUE S’INTERROGA (2002)
Em preocupa la mentida
d’aquesta vida una i nua,
perquè no crec ni en la justícia
ni en la cridòria ni el puny.
Sols en els fets hi pos l’humor,
l’enginy, la falç, la grapa boja.
Em preocupa la mentida
d’aquesta vida una i nua,
perquè s’escampa la buidor
que ens fa culpables, també còmplices.
Tu, jo i aquell, valor i mort,
mort al callar, foc, de seguida!
Em preocupa la mentida.
A destralades jo sóc Jo,
en l’alta vida doll del vers.
I crem en cant l’amor, la ràbia,
també el desig. Tot el que escric
pot ser muntanya, també cendra,
potser carrer. A qui li importa?
A destralades jo sóc Jo,
en l’alta vida doll del vers.
I en l’altra mida potser llum,
però no ho sé, no tenc certesa.
Aquí creences que toc, veig
i visc i esper. Tro rere tro
a destralades jo sóc Jo.
Del llibre MOLT MÉS QUE UN TEMPLE (2004)
Tota persona que fa befa
dels sentiments és poca cosa.
Inútil causa el ganivet
si sols espanta i tanca el cant
i no la pena, dol que brama
i de la sang tallada fa.
Tota persona que fa befa
dels sentiments és poca cosa.
Perquè s’esquerda el cor, l’esguard
es contamina i el menyspreu
és l’estendard de la gran soll
on manen rates en sanefa,
tota persona que fa befa.
Mai més callar, mai més callar,
mirar-te als ulls, dir-te la meva
i en el teu seny trobar recer
davant mentides que ens ofeguen
perquè siguem com les clovelles
d’aquells pastors també polítics.
Mai més callar, mai més callar,
mirar-te als ulls, dir-te la meva
i ser capaç de volar net
i pensar bé essent un home
que diu la seva fora por,
veu contundent sense parar,
mai més callar, mai més callar.
Del llibre NU DINS EL PACTOLOS (2009)
Francesc de Borja Moll
Què hi ha més dur que la roca? Què més moll que les ones?
Però les aigües molles foraden les dures roques.
Mirada absorta
com saviesa orada,
juvenil sempre
i amb els mots a l’esquena
com vèrtebres, captiva.
***
L’espasa sobre el cap de la demència
com si fos l’amic Moll l’únic sensat
davant tanta lletjor sense cadència:
tot mor quan s’aniquila el mot. L’esclat
serà immens, funest, sense clemència.
I nosaltres, servents del vent que bat,
perdem el verb antic. Salva el poeta
de Menorca el color de la desfeta.
Del llibre LA MIRADA DEL FOC (2020)
Observem a la matinada
si ens manca serenor
si ens manca decisió
si cal reescoltar el batec
si cal retornar a la por
o si ja no hi ha por
o si ja no hi ha por
sinó el deure de comunicar l’Amor.
Hauríem de ser més que sargantanes.
Cada dia és un instant a construir.
Tenc fam de versos que canviïn el som.
Tenc set bolígrafs que lleneguen sobre la neu.
Tenc fam de saviesa que m’ompli de fruits.
Tenc set rellotges que conformen el teu-meu.
Tenc fam de Pau que transformi el carrer.
Tenc set cavalls que nodreixen la ment.
Tenc fam de claror que campanegi sense aturall.
Tenc set notes musicals que donen tombarelles.
Tenc fam de silencis que apaivaguin xerrics.
Tenc set somnis que canten al·leluies.
Tenc fam de capvespres que il·luminin la set.
Tenc set clavells que enyoren l’origen.
Tenc fam d’oceans que guareixin ferides.
Tenc set miracles que s’enamoren de si mateixos.
Tenc fam d’un nosaltres que empleni interiors.
Tenc set roses vermelles que estimen l’espina.
Comments