Pels volts del 8 de març he pogut llegir una novel·la singular escrita per una dona, Karin Boye, escriptora sueca que va néixer el 1900 i va morir el 1941. Kallocaïna es considera una de les cinc grans novel·les distòpiques de la primera meitat del segle XX. Nosaltres (1920) Yevgueni Zamiatin, El món feliç (1934) A. Huxley, Kallocaïna (1940) Karin Boye, 1984 (1949) G. Orwell, i Farenheit 451 (1953) Ray Bradbury. Una clàssica del gènere. Totes les he pogut llegir en català llevat de la sueca.
Kallocaïna es pot llegir en anglès, alemany, francès, Italià, portuguès i gallec, en català, no. En gallec la va reeditar l’any passat (març 2022) Hugin e Munin, una editorial gallega força interessant que publica acurades traduccions de literatura universal (confesso que en soc addicta). La traducció castellana del 2015 està exhaurida. Hi ha una versió recent al castellà de la seva poesia a càrrec de Jesús García Rodríguez, El Desvelo Ediciones, Santander, desembre 2022. En les edicions anglesa i francesa hi afegeixen com a subtítol 'Una novel·la del segle XXi'.
Sorprèn aquest buit precisament ara que es fa tot el possible per descobrir i divulgar la creació de dones en tots els àmbits, creació que ha estat silenciada per un poder masculí reticent a perdre els seus privilegis. Com és que no forma part dels nostres catàlegs? Una escriptora notable, narradora i poeta, anterior a Orwell, precursora, feminista, lesbiana, d’esquerres, viatgera, investigadora en filosofia, interessada per l’inconscient i coneixedora de la pràctica psicoanalítica, rupturista amb la tradició en tots els sentits. I actual, molt actual. Estranya absència.
Per què no s’esmenta i es tradueix l’obra d’una novel·lista que nou anys abans del 1984 d’Orwell ja va presentar la veritat del perill del totalitarisme que assetjava Europa? La inspiració per a la novel·la Kallocaïna té per una banda la visió directa que va tenir l’autora en els viatges a la Unió Soviètica i a l’Alemanya nazi i a lectura de la primera novel·la distòpica Nosaltres del rus Zamiatin, precursor en el retrat dels mals d’una societat que volent ser perfecta cau en la banda contrària, la perversió i el mal. La clarividència i l’alerta roja que representen unes ficcions tan llunyanes i alhora tan versemblants són com un mirall per als perills actuals de la nostra societat capitalista.
L’escriptora sueca procedia d’un ambient familiar, antimilitarista i liberal per part de pare. I feminista per part de mare. Va tenir formació universitària, estudis de grec, literatura i llengües nòrdiques, història i els seus interessos intel·lectuals s’inclinaven cap a la filosofia, l’espiritualisme, Schopenhauer, Nietzsche i Freud.
En l’àmbit de l’activisme va ser portaveu de l’Associació de Dones Estudiants i també formarà part de Clarté, una associació d’estudiants d’esquerres, socialista i antimilitarista on hi havia l’escriptora Selma Lagerlöf, Premi Nobel el 1909. Tota la vida va ser defensora dels drets civils i polítics de les dones. Quan es va instaurar el vot femení a Suècia ella tenia 19 anys.
El 1928 farà un viatge de tres setmanes a la Unió Soviètica, la visita d'institucions, fàbriques i granges col·lectivitzades serà una desil·lusió profunda sobre la vida i la política soviètica. Les 'purgues', els brutals interrogatoris amb drogues de conseqüències letals, psiquiàtriques, per als detinguts deixaran una petja inesborrable en la seva sensibilitat.
Col·labora amb la creació de la revista Spektrum que s’havia fet seguint el model del Criterion de T.S. Eliot. I cotradueix al suec 'The Vaste Land' l’any 31. Un autor important per a la seva formació literària. Aquí hi publica un article (1932) 'El llenguatge rere la lògica' on parla «del llenguatge subterrani individual que té les arrels en l’inconscient com un arbre». L’inconscient i la imatge de l’arbre té una presència fonda en la seva poesia. Viurà a Berlín l’any 32 on passarà per l’experiència de la psicoanàlisi que continuarà fins la seva mort. A través de la psicoanàlisi reconeixerà la seva autèntica identitat sexual, el lesbianisme. Tornarà a Berlín el 1933 I ja veurà en directe l’auge del nazisme.
El 1938 tornarà a Berlín, anirà a Praga, Viena, Istambul i arribarà a Grècia. La dominació d’Europa pels totalitarismes i la devastació que significa la guerra és un fet trasbalsador que la impulsa a escriure Kallocaïna. Es publicarà el 1940, un cop començada la Segona Guerra Mundial. La ficció serà un reflex del col·lapse de la democràcia en un món sense cap horitzó.
En una Europa tenyida de negre la novel·la representarà un testimoni humà del seu pensament abans de desaparèixer per voluntat pròpia en les profunditats d’un bosc nòrdic un any després de publicat el llibre. El món ja no podia oferir-li res.
KallocaÏna és el nom d’una substància química que un cop injectada produeix en les persones una somnolència que fa dir la veritat dels pensaments i sentiments més íntims. El ciutadà soldat doctor Leo Kall, químic, inventa aquesta droga amb l’objectiu de desemmascarar tots els desafectes al règim que governa l’Estat Mundial. Amb cada dosi es pot saber més sobre l’interior dels individus i per tant així creix la capacitat de poder sobre la població. El govern de l’Estat Mundial proclamarà que «Els pensaments són condemnables». El que els individus callen és un perill que el règim no vol permetre. L’objectiu és incrementar el control i el poder. En una societat marcada pel control i la vigilància permanent, en totes les cases hi ha ulls i orelles policials a les parets, a més de l’atenció constant de les assistentes de la llar. La delació és un fet habitual, tothom sospita de tothom fins el punt que les parelles també desconfien l’un de l’altre i es denuncien. El concepte de família és molt limitat perquè els fills als set anys ja són enviats a campaments d’adoctrinament. En resum la vida individual és considerada perillosa i tot el que no sigui dedicació a la vida col·lectiva és perseguit, és un perill per al manteniment de l’ordre del sistema. L’Estat ho és tot. El nucli de la vida de l’Estat és l’estructura militar i policial. Els ciutadans-soldats tenen tot el seu temps planificat, no poden tenir temps de pensar. Si els individus tenen vincles personals massa estrets, es trenca el vincle més important de tots, el de l’Estat. Recordant la teoria del Leviatan de Hobbes, l’Estat ha de ser l’organització perfecta per evitar la guerra de tothom contra tothom. Ha de protegir l’individu d’ell mateix. Vetllarà per preservar el bé social enfront de les lluites dels individus entre ells.
Leo Kall (cold en anglès), des de la presó on és, narra els fets viscuts fa vint anys de manera freda, racional, distant, cínica. Relata l’emoció intensa que li va produir la invenció de la droga que havia de ser una solució per poder controlar la ment dels súbdits i ens explica la confiança i satisfacció que sentia pel seu descobriment. Delatar no era prou satisfactori, calia entrar al pensament íntim de la gent per descobrir possibles desafectes al règim. Control i paranoia eren el denominador comú en una societat semblant, però nou anys anterior, a l’orwelliana de 1984.
La novel·la de Boye es diferencia de les altres novel·les distòpiques masculines perquè de manera precursora ens ofereix un punt de vista crític femení potent i actual.
Linda, la dona del narrador, és forta, valenta, sensata, coherent, Confessa els seus desitjos més íntims, les seves contradiccions, les seves pors i a través de la seva veu veiem una dona d’avui, una dona real que pateix i s’il·lusiona com qualsevol dona de qualsevol època amb els ideals, l’amor, la vivència de la maternitat, la família i amb una mirada crítica i personal sobre la realitat que viuen les dones i la seva societat. Té una consciència clara de com se’ls ha intervingut la llibertat i de com les dones són utilitzades en aquell estat totalitari.
Linda i un altre personatge Rissen, el seu cap, són el revers del narrador. Leo és un subjecte fidel al règim, amb mentalitat buròcrata, obsessiu, paranoic i pateix molts dubtes interiors no confessats. Tots dos personatges els veurà com una amenaça per al seu equilibri personal. i aquí també entra en joc l’anàlisi psicoanalítica quan caracteritza les contradiccions dels personatges i presenta la complexitat de l’ésser humà.
Per tant parlem d’una novel·la clàssica precursora, amb un punt de vista de dona actual i amb profunditat psicològica. Tres peus que, a parer meu, la fan interessant i recomanable d’incloure en el nostre catàleg de traduccions d’autores. Seria una bona notícia que el proper 8 de març la poguéssim llegir en català.
Lluïsa Soaz