top of page
  • Writer's picturePere Joan Martorell

Funes, el meu nom és Toni Funes

Funes, el meu nom és Toni Funes

Josep Masanés

Onada Edicions, 2023


Aquesta obra fou mereixedora del XXV Premi Narrativa Deltebre


Potser abusant una mica de reduccionisme podem dir que hi ha novel·les que conten una història, amb una trama ben definida i estructurada, enfront de novel·les d’idees, les que deixen anar un flux de pensament carregat de reflexions filosòfiques i d’automatismes mentals sense ordre ni concert. Com que en la creació literària les combinacions poden ser múltiples, és clar, una cosa no treu l’altra. L’escriptor Josep Masanés ens presenta la seva nova novel·la, Funes, el meu nom és Toni Funes (Onada Edicions, 2023), guardonada amb el XXV Premi Narrativa Deltebre. Ja podem veure de seguida que el personatge en si mateix és tota una obra d’art: aquest tal Funes que arriba a la vellesa desencisat amb el món i la bolla, amb l’única companyia de la seva filla Úrsula Amaranta, i que segueix existint segurament gràcies a la seva gran passió per la literatura. A mig camí del nihilisme existencial i del menfotisme vital, el personatge narrador ens endinsa en la seva ment analítica, dialogant i reflexiva amb la pròpia consciència, aquesta veu àgil i descarnada que tant ens pot parlar de la tasca d’escriptor com dels embulls de la política. Josep Masanés aconsegueix guanyar-se l’atenció del lector per mitjà d’una prosa àgil però força treballada, que flueix seguint la dinàmica d’una ment encuriosida i pragmàtica. Si ens demanam de què va el llibre, per tant, potser la resposta més encertada podria ser dir que tracta de tot i de res, del que és essencial i transcendent però també d’allò que forma part de la rutina diària d’un home que lluita per sobreviure gràcies a l’art de les paraules. Amb uns capítols breus i força condensats, Masanés és capaç de passar de parlar de la necessitat de l’Estat, que ha d’estar al servei de la societat, a vincular el pas del temps i l’edat a una llarga llista de dolors i patiments. Al llarg del llibre hi ha un bon enfilall de frases que poden funcionar perfectament a mode d’aforismes o sentències filosòfiques: «La vella diferenciació entre fets i opinions ha fet molt de mal perquè només és una aproximació» o «El que té ser gran en aquesta època és que els nostres records són molt antics i avui tot va molt ràpid». En definitiva, Funes es deixa llegir d’una tirada perquè Masanés adopta l’estil d’una veu sincera i intel·ligent que ens sedueix de principi a fi.

bottom of page