top of page
  • Writer's picturePere Joan Martorell

Fosca Negra de Joan Tomàs Martínez

'Fosca negra'

Joan Tomàs Martínez Grimalt

LaBreu Edicions, 2023

Joan Tomàs Martínez va guanyar els Jocs Florals de Barcelona amb aquest poemari


Quan l’experiència se’ns revela difuminada rere la contemplació d’un jo poètic que fuig del protagonisme per arrapar-se a la pell dels versos, és quan l’essència de la poesia autèntica ens sedueix. No cal cercar qui ens ho explica ni esbrinar els motius de la història. Simplement deixar-se endur per la cadència sonora dels mots abeurats d’imatges fulgents i territoris embriagadors. Com quan durant la nit tancada feim volar els ulls per abastar la immensitat puntejada d’estels, constel·lacions, universos... A Fosca negra (LaBreu Edicions, 2023), Joan Tomàs Martínez Grimalt ens ofereix un poemari de paisatges boirosos i presagis incerts. La seqüència parteix del silenci, aquella espurna iniciàtica del verb primer, per arribar a la materialització del cos: «Abans dels primers mots / on era la paraula? / No romania enclosa / a les rels ufanoses / de les antigues molses / ni al miceli isard / dels fongs més primitius». Els poemes es van encadenant amb un aire fecund de llegenda, una espècie de veu sibil·lina que parteix d’un pretèrit feridor (Però era el temps / de la gran por / i la fam s’havia estès / com un dret inapel·lable.) per avançar entre auguris i dissorts. Una de les idees recurrents és aquesta fragilitat de viure en la incertesa, aquesta sensació d’anar massa aviat i sovint sense control, lliurats a la intempèrie i de cada cop més propers a l’abisme: «I fer una passa o no fer-la, / igualment, / vol dir precipitar-se». L’ambientació està amarada de paratges d’una natura salvatge, una naturalesa esquerpa i abandonada que resta amb «l’herbam herètic» i «els vòmits de les cunetes». Joan Tomàs Martínez ha aconseguit un mosaic poètic a partir de versos molt potents, perfilats amb una sonoritat aferradissa, que segueixen la freqüència d’un ritme clos sense perdre el compàs ni desfer la tonada. Amb un llenguatge bategant i vivíssim, gairebé palpable, el poeta gira la mirada per veure d’on venim i s’acara a la realitat del present sense massa bones perspectives: «i el mal que més em dol no cicatritza / ni amb l’alba que s’atansa iridescent». En definitiva, un llibre que confirma Joan Tomàs Martínez com una de les veus més interessant del panorama poètic.     

Comments


bottom of page