top of page
  • Writer's picturePere Joan Martorell

Esborranys de la crònica

Esborranys de la crònica

Miquel Cardell

Lleonard Muntaner, 2023

Aquest és el desè llibre de poesia de l'autor llucmajorer


Probablement el passejant de Walser i el flaneur de Baudelaire compateixen prou elements com per encabir-los en el perfil d’una mateixa persona: l’home escrutador i apassionat que s’imposa el fet d’estirar les cames i anar fent camí com una forma de descoberta, una manera de percebre els batecs del món i la bolla des d’una altra perspectiva. Més que de caminar, però, es tracta d’una mena de filosofia personal. Capturar moments, reflectir imatges, establir associacions..., esdevenen motius de pes a l’hora d’aventurar-se pels carrers del poble o pels viaranys de fora vila. Tal vegada aquesta és la causa generadora del nou llibre de Miquel Cardell: Esborranys de la crònica (Lleonard Muntaner, 2023). De primer, el poeta ens sintetitza algunes imatges del redol casolà, com ara la invasió de les formigues al rebost o bé el moble de casa que guarda records i secrets. I tot seguit es llança a l’aventura: «En bon dia de Nadal / m’he embarcat amb el poeta / cap al delta del Mekong, / riu amunt per l’Amazones». Però ben aviat podrem veure que el territori quotidià, ja siguin els llocs de l’estiu o els racons de l’hivern, marquen el pas amb un tempo sempre mesurat, apamat amb uns ulls àvids i l’esperit en tensió d’aquell que es deleix per seguir qualsevol rastre. El que de seguida ens crida l’atenció d’aquest recorregut poètic és el cabal lingüístic, l’aprofitament d’un lèxic que, sortosament, encara perviu gràcies a la veu del poeta: pallús, barrines, piròscafs, marruques, menairons, guinguetes, xelamia... Amb un to entre mordaç i mofeta ens va presentant escenes singulars, com ara el desig que supura de «les mirades dels prostàtics / que s’engaten mig a l’ombra / a les taules dels cafès», o bé el ritu de passejar els nuvis pel poble tot just casats i les trobades dels joves desenfeinats per fumar porros. Miquel Cardell també ens mostra alguns poemes d’homenatge (a Bartomeu Fiol i Miquel Bezares, per exemple) i reflecteix alguns dels mals que sempre ens assetgen: els incendis d’Austràlia o el bombardament de Kíiv. Com a gran amant de la música, Cardell imposa als poemes un ritme precís i pautat, una sonsònia harmònica deutora d’uns heptasíl·labs destrament cisellats.

Σχόλια


bottom of page