Deu històries més, doncs. Però per què i per a què escric? Per què escriure esdevé una mena de fatalitat en la vida de cadascú? I no sé respondre. Quan estic escrivint tinc una il·lusió, la il·lusió que escrivint descobreixo coses i que arribaré a entendre el món més bé, però en acabar el text no sé més que quan l’he començat. Escriure, potser, m’ajuda a saber-ne menys.
Crec que no existeix en èuscar el verb 'desraonar', però amb el mot 'raó' i amb el verb 'raonar' també hauríem de 'desraonar'. Sabem que és la raó: el senderi, l’adequació, la responsabilitat, l’observança dels models establerts, el dret, el criteri del qui mana, la llei. Desraonar, en canvi, és canviar i desfer els models i els arguments de la raó. A Algèria, l’any 1945 a la comarca de Bougie, quan a les classes d’ortografia el professor francès dictava als infants de l’escola «Je suis français, la France est ma patrie», els infants musulmans escrivien «Je suis algérien, l’Algérie est ma patrie».
Els bascoparlants hem de continuar desraonant, no complint les lleis que ens imposen, passant fronteres sense passaport, també habitant les presons. I escrivint en èuscar; escriure en èuscar desinteressadament, perquè això és en si mateix una manera de desraonar, car la nostra llengua no és un vehicle de comunicació per a caminar pel món. Cadascú s’ha de desraonar a si mateix, no sotmetent-se a les lleis, no apujant-se sobre el saber, assumint que els problemes entre la solitud fonamental de cadascú i la vida compartida són la capacitat de l’ésser humà per a actuar i deliberar.
Per mi la literatura és una manera de desraonar. Hem de fer literatura desraonant, si no volem que quedi sota el domini del diner i les institucions, perquè no esdevingui una mena de provisió a les mans de burgesos i funcionaris o, el que és pitjor, una màquina de subministrar raons. Altrament, a la literatura li passarà el mateix que a la justícia: quan desaparegueren els bons sentiments entre la gent aparegué la justícia, després desaparegué la justícia i ara només perduren les cerimònies. Hem d’intentar que la literatura no esdevingui mera cerimònia.
Joseba Sarrionandia
'Atabala eta euria'
Donostia: Elkar, 2001 (1985), p. 124-125
Traducció: Daniel Escribano