top of page
  • Writer's pictureDamià Pons

En el centenari de Joan Fuster

L’any 1983, Joan Fuster va fer l’afirmació següent: «Encara que no m’agradi parlar de “pàtries”, podem dir que, per a nosaltres, la nostra pàtria és la nostra llengua». Amb aquesta llengua que era la seva pàtria, Fuster hi va escriure unes vuitanta obres i una part considerable dels prop de tres milers d’articles que va publicar a editorials, a revistes i a diaris de València, de la Ciutat de Mèxic, de Palma, de Barcelona i de Madrid. A partir de 1949, amb Sobre Narcís, un aplec de poemes, i fins l’any mateix de la seva mort, amb les obres L’aventura del llibre català i Estudis d’història cultural, Fuster va demostrar que la seva curiositat intel·lectual era insaciable i que la seva destresa com a escriptor gairebé no tenia límits. El ventall temàtic i de gèneres de la seva obra és amplíssim: poeta i crític literari; historiador de la societat i de la política, de la llengua i la cultura; articulista d’opinió; sociolingüista; assagista; analista de la qüestió nacional dels valencians; aforista; observador perspicaç de la realitat contemporània, tant de la més pròxima com d’aquella que era comuna a tot el món europeu...




A l’hora de parlar de Fuster hem de tenir molt clar que el seu no és el cas d’un intel·lectual olímpic. A més de la seva extensa obra literària, cal valorar també la tasca infatigable que va desplegar, alhora com a guia i com a manobre, amb l’objectiu de crear una xarxa civil i política que treballàs per a fer possible un País Valencià i una llengua i una cultura catalanes que nacionalment tenguessin un estat de plenitud. Fuster organitzà seminaris per a la formació del jovent, impulsà la creació de revistes i editorials, pronuncià desenes i desenes de conferències i d’intervencions públiques en actes massius de mobilització social, estigué predisposat a escriure el llibre que en cada moment pogués ser més útil per a crear consciència de país i per empènyer cap endavant el projecte col·lectiu del redreçament nacional valencià i el del conjunt dels Països Catalans. Més enllà del valor immens de la seva obra, hi ha un altre fet que el converteix en el valencià més important del segle XX. Gràcies en gran mesura al seu impuls i als seus llibres, especialment de Nosaltres, els valencians, a partir de la dècada de 1960 el País Valencià ha passat a ser un protagonista capdavanter molt qualificat de la cultura catalana global. Al llarg de més d’un segle, la cultura d’expressió catalana al País Valencià havia estat diglòssica, precària, subalterna i incompleta. A partir de Fuster, i fins a l’actualitat, una part molt substancial dels nostres millors novel·listes i poetes, historiadors i assagistes, sociolingüistes i filòlegs, editorials i revistes, cantants i gent de teatre són d’origen valencià. És una situació que té el seu únic precedent en el segle XV, el gran segle de la literatura catalana medieval, amb els valencians Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Isabel de Villena i Joan Roís de Corella. Sobre tots aquests autors, Fuster en va elaborar estudis molt erudits que incloïen interpretacions innovadores d’una gran perspicàcia.


Aquest és el Joan Fuster que ens sorprèn i ens admira. Tan capaç d’editar textos i autors medievals com de fer lectures crítiques de l’obra d’alguns dels nostres més grans escriptors del segle XX, per exemple de Josep Pla i de Salvador Espriu. Tan capaç de parlar del fenomen del bandolerisme del XVII com de la cultura de masses de la segona meitat del XX. Tan capaç de dedicar un article a tot el que representava l’aspirina com a producte benèfic generat pel desenvolupament científic com a tractar de les frustracions que va originar el procés autonòmic en els valencians més conscients.


A Joan Fuster sobretot li agradava definir-se com un escriptor d’idees. I, desmitificador com era, fins i tot les podia acabar considerant com a poca cosa més que municipals, o sigui d’estar per casa. És un cas evident de falsa modèstia i d’autoironia. Certament, Fuster va ser un gran assagista i intel·lectual europeu, equiparable als més rellevants de la segona meitat del segle XX. Fou un lliurepensador que va dur a terme, sense les crosses del dogmatisme i dels apriorismes, una reflexió profunda sobre la condició humana, tant en la seva dimensió més permanent com en la més contingent. L’ombra allargada d’Erasme de Rotterdam i de Montaigne, d’Albert Camus i de Bertrand Russell va aixoplugar les seves millors meditacions i opinions. La matèria d’aquestes va ser semblant a la que podem trobar en els assagistes europeus de la postguerra mundial.


Un intel·lectual europeu profundament arrelat en la seva llengua i cultura i en el seu país, un país nacionalment incert, aquell País Valencià que d’ençà del segle XVIII ha estat víctima del procés de subordinació política i de despersonalització identitària que li ha imposat l’Estat castellano-espanyol que el té sota el seu domini. Amb la voluntat de contribuir a superar aquesta situació tan adversa i tan insatisfactòria, Fuster va escriure Nosaltres, els valencians (1962). La seva intenció fou la de respondre la pregunta següent: «què som, i per què som com som». Va trobar la resposta en el llibre de la història: en el moment fundacional del segle XIII i en el consegüent repoblament del Regne de València. Ser valencians a partir d’aquell moment va implicar ser posseïdors de la catalanitat com a tret constituent. I ha continuat essent substancialment així encara que al llarg del procés històric de més de set segles hi hagi hagut interferències i desvirtuacions, mutilacions i substitucions. Amb Nosaltres, els valencians va iniciar-se un cicle històrico-polític que segueix tenint continuïtat per als valencians, un cicle d’una gran fecunditat cultural i d’una expectativa d’esperança de recobrament nacional.


A Nosaltres, els valencians, amb l’afegit del precedent de la Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives (1954), Josep Melià i Andreu Murillo hi trobaren el principal estímul i el model vàlid per escriure, respectivament, Els mallorquins (1967) i Els menorquins (inèdit), dos exercicis d’autoconeixement que tenien la intenció de desvetllar la consciència històrica i identitària de la nostra gent, amb l’afany que d’aquest desvetllament se’n derivàs una afirmació de la nostra catalanitat genuïna i també la voluntat de lluitar pel nostre autogovern. L’historiador Gabriel Ensenyat, amb el seu llibre Fuster i els mallorquins, publicat enguany, ha interpretat que el Nosaltres de Fuster va servir d’agent activador d’un bon nombre dels debats identitaris que es produïren a la Mallorca del tardofranquisme.


Abans del lligam entre Fuster i Melià, l’escriptor de Sueca ja havia tengut una gran vinculació amb les Balears. Amb els seus corresponsals illencs (Francesc de B. i Aina Moll, Francesc de Sales Aguiló, Miquel Dolç, Josep M. Llompart, Llorenç Villalonga, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Maria Villangómez, Baltasar Porcel...) hi va intercanviar uns tres centenars de cartes. L’Editorial Moll va publicar cinc títols de Fuster. Va venir a Mallorca els anys 1954, 1959 i 1968 per a participar en els Jocs Florals de Mallorca, en les Converses poètiques de Formentor i en el Contuberni de s’Arracó. Fuster va escriure uns cinquanta articles sobre escriptors illencs, de Llull a Porcel. Un dels que més atenció i valoració positiva li varen merèixer va ser el gran poeta Miquel Costa i Llobera, del qual enguany commemoram el centenari de la mort. Per a Fuster, la poesia de Costa era una mostra d’excel·lència del català literari. I igualment una bona partida d’escriptors illencs parlaren de Fuster. Un agermanament de cor i de fet entre l’intel·lectual valencià i les Balears. Un agermanament alhora personal i col·lectiu, un vincle entre diferents joncs que troben en la corda de la unitat la seva fortalesa. Aquesta és la metàfora que va usar Ramon Muntaner el segle XIV per a parlar de la unitat profunda de les terres de llengua catalana. L’exemple de la mata de jonc és el símbol que va usar Fuster per a referir-se als Països Catalans, unitat i diversitat, i un repte comú compartit: la voluntat de garantir la nostra perdurabilitat com a subjectes històrics nacionalment complets.


Trenta anys després de la seva mort, els escrits de Fuster ens continuen interpel·lant. Molts d’ells sembla que han sortit del forn aquest mateix matí. Interpel·len la nostra intel·ligència, les nostres emocions i també el deure de la nostra responsabilitat cívica. Escoltau-ne aquesta mostra, que correspon a l’any 1981 (Ara o mai, 1981). Diu Fuster:


«Els valencians estem en el perill immediat de perdre l’idioma. La crisi actual no és comparable amb qualsevol altra que la nostra llengua ha sofert al llarg de la història. Si almenys n’arribem a tenir una consciència plena, ja començarà a haver-hi lloc per a l’esperança. Després encara vindrà molta feina a fer: un gran esforç, lent i complicat, enèrgic.


L’alternativa no serà sinó la nostra desaparició com a poble. Crec que no resultaria lícit limitar-nos a atribuir-ho a “genocidi”: seria, així mateix, una mena de “suïcidi” col·lectiu. De nosaltres depèn».


I la citació també és aplicable als balears i als catalans, evidentment. Fuster ens està dient que a una situació d’emergència lingüística permanent, cal plantar-li cara amb una responsabilitat individual i col·lectiva permanent.


Que la commemoració del centenari del naixement de Joan Fuster serveixi per a llegir-lo i per a inspirar els nostres fets en les seves paraules.


Gràcies.

Comentários


bottom of page