top of page
  • Writer's pictureAntoni Serra i Bauçà

El rapte de les sabines


A finals dels seixanta, dits 'els feliços', a més dels principatins militants del PSUC, hi havia també molts altres personatges interessants que circulaven per Mallorca vestits de soldat, és a dir, que feien el servei militar. Ara record en Jaume Fuster, que aleshores havia publicat o estava a punt de publicar una breu història del teatre català als Quaderns de Cultura, però que encara era lluny d'escriure De mica en mica s'omple la pica, o Tarda, sessió contínua. També hi havia en Pere Gabriel, un al·lot tímid i nerviós, que es presentaria anys després com un estudiós del nostre passat polític recent, dedicant treballs a les figures d'Alexandre Jaume i de Lluís Martí, per exemple, i que publicaria un llibre de gran importància per a l'illa: El moviment obrer a Mallorca. Hi havia també el fotògraf Albert Fortuny i molts més que ara no record.

Justament amb Jaume Fuster i Pere Gabriel vaig mantenir una llarga conversa al bar Simbat de l'avinguda Antoni Maura. Segons els comentaris que circulaven pels nostres restringits cenacles polítics, Fuster i Gabriel havien militat al PSUC, però n'havien sortit feia poc a causa de les divergències ideològiques, i havien passat a formar part dels 'felipes'. La clandestinitat congriava i afavoria tota una mena de rumors, alguns d'ells ben pintorescos, que tothom procurava d'aguantar de la millor manera possible. Bé, deixem-ho córrer. El cert i segur és que l'entrevista aquella del bar Simbat va ésser un petit desgavell, perquè es convertí en un debat entre els dos principatins, que no s'acabaven de posar d'acord en qüestions tan transcendentals com la guerra dels segadors, la industrialització de Catalunya, el nom de Pierre Vilar i no sé quantes coses més. Discutien tan apassionadament i ho volien tenir tot tan espinzellat, que m'excús de dir que no em deixaren ficar cullerada, fins al punt que jo no sabia si no m'haurien cridat perquè fes de testimoni mut. Quan ja el sant se m'havia anat al cel, una veu em va fer tocar de peus en terra:

–Bé, un altre dia parlarem de la realitat política de Mallorca–, era en Jaume Fuster, que s'havia adonat de la situació i em volia donar ànims per a una altra entrevista.


Per aquest temps també començava a posar-se en funcionament una operació que després seria coneguda amb el nom de 'rapte de les sabines'. ¿A Mallorca un rapte? ¿I què hi pintaven les sabines en ple segle XX? No cal esglaiar-se. La cosa era que, tal volta per acomplir l'encàrrec del poeta (ja sabeu, de retornar el nom a cada cosa), tal volta perquè volíem reforçar el nostre sentit tribal o de clan o, simplement, perquè sovint ens vèiem des del caire de la ironia, solíem posar noms emfàtics a les coses més simples. El fet va ésser que els principatins "s'enrotllaren" amb les mallorquines, aquelles al·lotes joves que just acabaven de sortir dels col·legis de monges o similars i que començaven a treure el nas per la Universitat, pels cenacles literaris o pel món de la política subversiva. I s'hi casaren. I, una vegada llicenciats, au, se les endugueren a Barcelona.

–Això ha estat pitjor que el rapte de les sabines–, digué qualcú estupefacte. I ja va bastar.


I enmig de totes aquestes tribulacions, no record per quines cinc-centes es va produir una mica de tensió en el campament militar de Son Suredeta. Crec que a un soldat, militant polític, li confiscaren una carta relacionada amb una acció subversiva que havia tingut lloc a Barcelona. A Jaume Fuster el traslladaren a Cabrera i a Pere Gabriel l'arrestaren o no sé què, però ara pintaria la seva al·lota, na Margalida Tomàs (l'actual coordinadora de Randa, i que no té res a veure amb la famosa 'saga' dels Tomassos), que em va fer de veure, que em va explicar el cas i em demanà el primer tom de les Obres completes de Pío Baroja, on hi ha la trilogia de La lucha por la vida, perquè en Pere Gabriel s'avorria i necessitava material de lectura.


I mentre les mallorquines com na Maria Antònia Oliver i na Margalida Tomàs es preparaven per deixar l'illa i passar a viure a Barcelona, succeí allò que els diaris anomenaren la «fuita dels cervells»: Guillem Frontera, Pere Bonnin, Jaume Pomar, Carme Riera, l'actor Biel Moll, jo mateix, etc. deixaríem l'illa, tot coincidint –els feliços seixanta s'acabaven– amb la constatació que el turisme no era justament «la gallina dels ous d'or».


Malgrat tot, encara n'hi hagué que no volgueren donar el braç a tòrcer. El darrer gran projecte de la clandestinitat es devia estar congriant. Calia canviar urgentment d'aspecte. En Frederic Suau preparava una gran llibreria progressista, L'Ull de Vidre.

Antoni Serra i Bauçà (Del llibre 'Gràcies, no volem flors'. Barcelona: La Magrana, 1981, p. 65-67)

Commentaires


bottom of page