'El misteri de l’amor'
Joan Miquel Oliver
L’altra editorial
Quinze anys després de la seva publicació, enguany, L’altra editorial ha reeditat la primera novel·la de Joan Miquel Oliver, que es trobava exhaurida i a preus desorbitats en revenda.
'El misteri de l’amor' és una novel·la imprevisible i a estones incomprensible per absurda. Amb un llenguatge irònic i natural narra la història de quatre personatges immersos en un quadrangle amorós difícil de desxifrar. Aquesta dificultat radica principalment en dos fets: el fil argumental passa sovint a un segon pla, relegat per les diverses escenes quotidianes o pels deliris imaginatius del protagonista; a més, el principal narrador és Toni Amengual, però trobam capítols on el narrador és un altre protagonista, o un narrador omniscient que conta una història d’algun dels personatges. Tot això amb una cronologia desbaratada, que acaba d’aportar un matís laberíntic a l’obra.
La novel·la tracta de la vida de Toni Amengual, alter ego de l’autor, la ruptura amb la seva dona, na Marga, i la seva idolatria per Mònica Briand. Mònica és model de professió i l’esposa d’un famós escultor, en Biel Massutí, que també té un cert protagonisme dins la història.
La narració propera del protagonista ens permet apropar-nos a ell, fins a arribar a semblar que ens trobam dins les divagacions del seu intel·lecte, com si ens haguéssim colat dins el seu soliloqui. Així, mitjançant les ocurrències de Toni Amengual (i a pics de Mònica Briand), se’ns presenta una història embullada que intentarem aclarir i entendre durant tot el llibre.
Entre episodis divertits, alguns estranys, qualcuns profunds i d’altres eròtics, la història va avançant sense que el lector pugui aclarir massa cosa. Fins que, al final, un gir inesperat, sembla explicar-ho tot; però, pensant-ho bé, no fa més que acabar d’embullar-ho.
Escenes d’humor absurd, reflexions profundes, peripècies eròtiques, episodis quotidians i escriptura automàtica es combinen en un equilibri que permet al lector no embafar-se.
L’humor, l’amor i la reflexió són tres constants que perduren durant tota l’obra, mentre l’argument es va desenvolupant sense gaire renou. A més, entre aquestes tres, es deixa entreveure en alguns capítols l’art, sigui amb reflexions directes, o amb referències a artistes de tota casta, des de Sòfocles fins Kubrick, passant per Michael Nyman i l’home invisible de Neruda. L’estil proper i espontani, un estil que resultarà familiar als seguidors d’Antònia Font, i les ocurrències jocoses de Joan Miquel Oliver aconsegueixen que tot aquest trencaclosques, de fons i forma, sigui més mengívol.
'El misteri de l’amor' és desconcertant i difícil, fins que (a la força) un entén que no convé encaparrotar-se en entendre-la, sinó deixar-la passar i gaudir-la.
Comments