top of page
  • Writer's pictureMiquel Àngel Vidal

El darrer quart de Segle XX

POLÈMIQUES EN ELS PREMIS CIUTAT DE PALMA (V)

En l’època de la Transició arribaren algunes novetats als premis: la substitució de la denominació dels premis de novel·la, que passaren a ser 'Llorenç Villalonga', l’eliminació dels premis de Teatre 'Bartomeu Ferrà' (el 1977 va ser la darrera convocatòria), i els certàmens que eren bilingües o permetien obres en castellà passaren a ser sols en llengua catalana.

L’anècdota de la convocatòria de 1977 tornà a afectar Miquel Àngel Riera: presentà 'L’endemà de mai' als premis de novel·la de 1977 i el dia de Sant Sebastià de l’any següent el jurat declarà el premi desert. Dos anys després aquesta obra fou publicada per Edicions 62 i va obtenir, a més d’una acollida de públic extraordinària, el Premi Nacional de la Crítica. Riera, en una entrevista, contava que un membre del jurat de 1977, amb el qual va ensopegar pel carrer poc després d’aparèixer la novel·la, li va dir que feia uns dies que l’havia acabada de llegir i que li havia paregut excel·lent.


En els anys 80, més plàcids (si més no amb menys ressò mediàtic), els guardonats en novel·la foren autors de la generació dels 70 (Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Isidre Grau...) i en poesia es barrejaren joves o escriptors primerencs amb altres de certa trajectòria (Andreu Vidal, Antoni Vidal Ferrando, Feliu Formosa, Margalida Pons, Antoni Clapés...). No coneixem cap polèmica d’aquesta dècada, la qual cosa no vol dir que no existís. Em penso que aquest és un dels primers treballs sobre el tema i no he intentat en absolut ser exhaustiu, per tant, encara hi ha molt a afegir.


Sabem, això sí, que a la convocatòria de l’any 1991 hi havia disparitat d’opinions entre els membres del jurat de novel·la i això va generar una certa polèmica. En el sopar a l’Hotel Mediterráneo del Passeig Marítim, dia 20 de gener de 1992, el jurat no arribà a un acord i declarà desert el premi. Pere Serra va protestar i va dir que no hi havia dret que una administració pública permetés que un premi no fos atorgat. Això provocà, els dies següents, un enfrontament entre el Diario de Mallorca, que defensava per bo el criteri de declarar el premi desert i acusava Serra de voler beneficiar 'un dofí' seu (es referia a Joan Guasp que amb la seva novel·la havia obtingut algun vot del jurat) i Ultima Hora, que sostenia l’opinió del seu editor.


Possiblement, igual que en molts d’altres certàmens, sempre han circulat rumors de favoritismes amb major o menor fonament, però és cert que a finals de la dècada dels 90, amb la participació d’Edicions 62 com encarregada de publicar els guanyadors, va tornar a surar amb força la brama que les obres guardonades, especialment en novel·la, ja estaven pactades abans de la concessió del premis. S’afirmava que els guanyadors eren imposats per l’editorial. De fet, l’any 1998 es va publicar un article a Ultima Hora, pocs dies abans de la concessió del premi de novel·la, en el qual s’entrevistava Baltasar Porcel (que formava part del jurat), i se li demanava pels rumors que citaven el nom del premiat; ell negà que això fos cert, i de fet, per sostenir que no hi havia cap pressió ni decisió presa, deia sense cap pudor que ell ni tan sols havia llegit encara cap original i que llegiria les catorze obres presentades durant el cap de setmana que tenia per davant. La improbable lectura de catorze novel·les en un cap de setmana acabà de disparar els rumors en lloc de dissipar-los. Així que (potser que aquesta fos la seva vertadera intenció), no va aconseguir que l’ombra del dubte planegés sobre la concessió del guardó que recaigué, amb escassa sorpresa, en Biel Mesquida per Vertígens. De fet, l’any següent, l’Ajuntament va rompre el pacte amb Edicions 62 per confegir els jurats i l’editorial renuncià a seguir publicant els premis.


Miquel Àngel Vidal, Escriptor


Kommentare


bottom of page