top of page

‘Deixeu que Amèrica torni a ser Amèrica’, un poema de Langston Hughes

Writer's picture: ploma.catploma.cat


Langston Hughes (Jlin, Missouri, 1902 — Nova York, 22,1967) va ser un poeta, novel·lista, dramaturg i periodista afrodescendent. Durant els anys 20 va ser un dels impulsors del moviment cultural anomenat Renaixement de Harlem.


Escrit el 1935, Let America Be America Again, és un dels seus poemes més emblemàtics. El va publicar al número de juliol de 1936 de la revista Esquire. El poema va ser republicat al número de 1937 de Kansas Magazine i va ser revisat i inclòs en una petita col·lecció de poemes de Langston Hughes titulada A New Song, publicada per l'Ordre Internacional dels Treballadors el 1938.


El poema parla del somni americà que mai va existir per als americans de les classes populars i de la llibertat i la igualtat que tot immigrant esperava però que mai va rebre. En el seu poema, Hughes representa no només els afroamericans, sinó també altres grups econòmicament desfavorits i minoritaris. 


Avui en dia, la vigència i la urgència d’aquest poema és esfereïdora, com a resposta tant al  “Make America great again” dels trumpisme filofeixista com al reduccionisme identitari del progressisme acomodat que copsa les institucions i universitats dels Estats Units.


Deixeu que Amèrica torni a ser Amèrica

Langston Hughes, 1927 (Versió al català de Pere Perelló i Nomdedéu)


Deixeu que Amèrica torni a ser Amèrica.

Deixeu que sigui el somni que solia ser.

Deixeu que sigui el pioner que a la planura

Cerca una llar on ser lliure.


(Amèrica mai no ha estat Amèrica per a mi).


Deixeu que Amèrica sigui el somni que somiaven els qui somien...

Deixeu que sigui aquesta terra gran i forta d’amor

On mai els reis i els tirans conspiren ni es confabulen 

Perquè cap persona sigui aixafada per una de més a dalt.


(Mai no ha estat Amèrica per a mi).


Oh, que la meva terra sigui una terra on la llibertat

Estigui coronada sense una falsa corona patriòtica,

On l’oportunitat sigui real, la vida lliure

I la igualtat suri en l’aire que respirem.


(Mai no hi ha hagut igualtat,

Ni llibertat en aquesta "pàtria dels lliures")


Digues, qui ets tu que murmures a les fosques?

I qui ets tu, que dibuixes el teu vel a través dels estels?


Sóc el blanc pobre, enganyat i apartat,

Sóc el negre que porta les cicatrius de l'esclavitud.

Sóc l'humà vermell expulsat de la terra,

Sóc l'immigrant que agafa l'esperança cercada

I troba tot just el mateix vell i estúpid pla

Del ca que es menja al ca, del poderós que aixafa el feble.


Sóc el jove, ple de força i d'esperança,

Que s’enreda en aquella antiga cadena inacabable

De benefici, de poder, de guany, d’agafar la terra!

D'agafar l'or! D'aprofitar-se de les maneres que la gent té per a satisfer la necessitat!

De treballar! De prendre la paga!

De posseir-ho tot per a la cobdícia pròpia!


Jo sóc el pagès, esclau del sòl.

Sóc el treballador venut a la màquina.

Sóc el negre, servent de tots vosaltres.

Sóc el poble, humil, famolenc, malvat...

Encara famolenc avui malgrat el somni.

Encara abatut avui: oh, pioners!

Jo sóc qui mai va avançar,

El treballador més pobre al cap dels anys.


Tot i així, jo sóc qui somiava el nostre somni bàsic

Quan al vell món encara era súbdit de reis,

Qui somiava un somni tan fort, tan valent, tan cert,

Que encara ara canta la seva gosadia

En cada maó, en cada pedra, en cada solc...

Això és el que ha convertit Amèrica en la terra que és ara.

Oh, jo sóc qui va navegar per aquells primers mars

A la recerca del que desitjava que fos casa meva ...

Perquè jo sóc qui vaig deixar la fosca costa d'Irlanda,

I la planura de Polònia, i la gespa d'Anglaterra,

Qui arrencat del sol de l’Àfrica Negra vaig venir

Per a construir una "pàtria dels lliures".


Els lliures?


Qui ha dit “els lliures”? Jo?

Segur que jo? Els milions que avui en dia estem abatuts?

Els milions que som reprimits quan fem vaga?

Els milions que no tenim sou?

Per tots els somnis que hem somiat

I totes les cançons que hem cantat

I totes les esperances que tenim

I totes les banderes que hem penjat,

Els milions que no tenim altre sou

Que el somni que avui gairebé és mort.


Oh, deixeu que Amèrica torni a ser Amèrica —

La terra que mai no ha sigut encara —

I que, tanmateix, ha de ser: la terra on totes les persones són lliures.

La terra que és meva: la dels pobres, els indígenes, els negres, LA MEVA —

La de qui vam fer Amèrica

Amb la suor i la sang, amb la fe i el dolor,

Amb el treball a la fundició o amb l'arada sota la pluja

Que ens han de tornar de bell nou el nostre poderós somni.


És clar, poseu-me qualsevol nom lleig que us vingui de gust  —

L’acer de la llibertat no taca.

D’aquells que com sangoneres viuen de la vida de la gent,

Hem de tornar a recuperar la nostra terra,

Amèrica!


Sí, sí

Ho dic clar,

Amèrica mai no ha estat Amèrica per a mi,

I, tanmateix, faig aquest jurament:

Amèrica ho serà!


Lluny de la ruïna i la destrucció de la nostra mort mafiosa,

De la violació i la podridura de l'empelt, del sigil i les mentides,

Nosaltres, el poble, hem de redimir

La terra, les mines, les plantes, els rius,

Les muntanyes i la planura sense fi —

Tot, tot el tram d’aquests grans estats verds...

I tornar a fer Amèrica!


Comments


bottom of page