Setembre és un temps de contrastos. La llum comença a canviar i els dies ja són diferents. Tot d’una poden venir pluges sobtades i devastadores, perilloses per a l’esperança de la verema, com dies clars que ens recordin les belles hores de l’estiu. Hi ha hagut també setembres fatídics en què la mà de l’home ha demostrat ser més nefasta i diàbolica que tots els elements desfermats de la natura.
Com una flama ens ve el record de l’assassinat de la jove kurdo-iraniana Masha Jina Amini de l’oprimida minoria kurda d’Iran, nascuda un 21 de setembre de 2000 i assassinada el 16 de setembre del 2022 a Teheran. La policia de la moral la va colpejar a consciència per causa del vel mal posat, la van detenir, va entrar en coma i al cap de dos dies es va morir, custodiada, a l’hospital. La policia de la moral vetlla per “recuperar la cultura de la decència i el hijab” per tant vigila el comportament de les dones que no respectin les lleis misògines de la republica islàmica, i en cas de dubte les atacona de valent. Masha anava amb son germà que també va ser agredit per protestar. La familia, impotent, silenciada i amençada. La periodista que va piular la foto del pare i l’àvia plorant al passadís, Niloofar Hamedi, va ser condemnada a cinc anys de presó. Elaheh Mohammadi, que va fer la crònica de l’enterrament de Masha, “Una pàtria de tristor”, va ser detinguda també. Totes dues a la temible garjola d’Evín, a Teheran. Acusades de treballar per a la CIA. El testimoni de les dues periodistes va ser cabdal per ventilar uns fets que el règim volia silenciar.
Immediatament va sorgir un moviment de rebel·lió pacífica contra aquest assassinat que va ser reprimit amb duresa, trets i gasos lacrimògens. Hi va haver morts, ferits, detinguts I torturats. Les autoritats iranianes han intensificat la pena de mort. Han fet judicis farsa i han comès execucions. Si haguéssim d’enumerar tots els casos luctuosos ompliríem pàgines i pàgines. Des de llavors els periodistes occidentals tenen restringida l’entrada al país. Els qui fan nosa, manifestants, dissidents i grups oprimits no mereixen viure. Els Guardians de la revolució, braç armat que depèn del líder suprem, tenen la missió de protegir l’ordre al preu que sigui. Representen la violència, el fanatisme i la corrupció que dominen el país.
Pèrsia era un sinònim de sensualitat i de poesia. Una de les literatures més antigues del món. Per a Shakespeare era “la terra dels sufís”, i, efectivament, tenim els versos de Hal·lag, Rûmî, Sa’di, Omar Khayyâm, Hafez de Xiraz -el poeta nacional de la terra dels bons vins-. Precisament, gràcies al poeta mallorquí Pere Suau, tenim una recent i acurada versió dels seus poemes “Tots els motius de l’èxtasi”. Bé, doncs, ara aquell país de jardins de roses, de poetes i de vi ha esdevingut el país dels barbuts ben cofats amb capot sinistre i espasa divina a la mà, per a qui Montesquieu és l’emblema del diable, i que, amb el llibre sagrat com a pretext, decreten l’odi a les dones i les fan viure en submissió i esclavitud als seus dictats patriarcals. Eliminen la vida per fer callar la ciutadania. A l’Infern del Dant haurien tingut un lloc de privilegi.
Aquí, silenci i més silenci. El pertorbador assassinat va concentrar sols unes poques persones a la plaça de Sant Jaume de Barcelona aquell setembre de 2022. Cap representació feminista nostrada ni cap partit hi va fer acte de presència. Ni tampoc posteriorment se n’ha parlat gaire. A París i altres ciutats europees per sort va ser diferent. I el hashtag #WomenLifeFreedom #FemmeVieLiberté encara vola per la xarxa sense parar. El setembre del 2022 aquest mateix lema va ser usat per les dones afganeses com a protesta pròpia i en suport a les dones de l’Iran. Elles també tenen motius per a la revolta. Reduïdes a no éssers humans, a veure el món a través d’un reixat de fils que, entre altres noses com suar, els impedeix atinar on posen els peus, se’ls ha prohibit la veu pública, la instrucció escolar, cantar, ballar, sortir soles al carrer, i els pares les poden casar a partir dels nou anys. Atrocitats i crims contra la humanitat. La llista és llarga. Elles també es rebel.len i demanen ajuda a les entitats occidentals. La resposta, ben esquifida tot i alguna excepció com el discurs de l’actriu Meryl Strepp davant la ONU. Aquí, entremig del silenci, sols alguna veu aïllada.
El combat de les dones iranianes i afganeses per la llibertat implica tothom. Callar davant d’un crim és ser-ne còmplice. Per això sorprèn i entristeix el mutisme de casa nostra.
DonaVidaLlibertat té l’origen en el moviment de les dones kurdes de Rojava, les Unitats Femenines de Protección “Jin, Jîyan, Azadí”, que lluiten per ser presents en els conflictes polítics i capgiren les expectatives tradicionals de gènere. La revolució de les dones iranianes fa viral aquest lema i una artista iraniana fa una historia gràfica per a fer conèixer aquests esdeveniments.
Marjane Satrapi (1969), nascuda a l’Iran és una artista compromesa amb les llibertats cíviques de les dones, els drets humans i el diàleg entre cultures. De família benestant, culta i progressista va patir les conseqüències de la revolució islàmica al seu país. Els pares, de ben joveneta, la van enviar a Àustria a estudiar i després d’haver tornat a casa perquè s’enyorava de la família es va expatriar voluntàriament. No podia suportar la vida al seu país.
A Persèpolis, la novel·la gràfica més coneguda aquí, ens relata la seva biografia. Una nena viu els anys de la revolució a l’Iran i veu com els ideals d’aquesta revolució es capgiren completament en un sentit invers i tràgic als ideals inicials de la gent. Contrasta amb molta eficàcia l’horror, l’autoritarisme i la involució que ha significat per al país l’integrisme islàmic – sorprenentment amb el vist-i-plau en el seu moment d’alguns intel.lectuals francesos com Sartre o Foucault- Combina un sentit de l’humor i una ironia molt fina amb un distanciament personal que fa somriure i clava el missatge que vol transmetre. Dibuixa amb un estil molt expressiu i una gran força visual. Brodats, Pollastre amb prunes i Marie Curie són també obres seves. Després dels greus fets de setembre del 22 que van generar l’inici de la primera revolució feminista de la història amb el suport dels homes com diu ella i que han unit tanta gent, coordina un grup de vint artistes per al volum Dona, Vida. Llibertat, publicat per Finestres el 2023. Dedicat al record de la Masha Jina Amini, és una obra col.lectiva que explica la història del país per als lectors no iranians i vol ser un missatge d’esperança per als que formen la gran diàspora (uns vuit miilions) perquè sàpiguen que no estan sols. L’art de la rebel.lió femenina com a combat quotidià. Com diu un famós proverbi persa “són gotes que fan el mar”. Fa constar que no és una erupció inesperada, sinó un sotrac important dins una llarga història de dones que han defensat els seus drets. Figures valentes i pioneres com l’emperadriu Purandokht, segle XII, Bibi Maryam Bakhtiari, lluitadora per la democràcia i la igualtat de drets el 1909, Sediqeh Doulatabadi, creadora de la revista femenina “La llengua de les dones” el 1919, Qamar, “la Reina de la música persa” que va cantar en públic sense vel el 1924, o Forugh Farrokhzad, poeta i directora de cinema, emancipada i lliure, anticonvencional, censurada després de la revolució islàmica. Un llibre bonic i necessari.
Aurora Bertrana. Una vida sense seny, lliure. Paral.lelament amb motiu de l’exposició al Palau Robert pels 50 anys de la seva mort, setembre 1974, ens hem retrobat amb aquesta figura lluminosa i poc coneguda, una intel.lectual moderna dels anys 30 per a qui res no li era obstacle “de seny no n’he tingut mai” ,“el seny i tots els acccesoris són una nosa per viure”,“i el primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”. I això va fer. Viure i escriure.
Viatgera apassionada, intrèpida, partidària de la llibertat per sobre de tot viatjava sola, sense por, a llocs on cap dona del seu temps hi gosava anar. Era anticlerical, antiburgesa i sense pèls a la llengua per criticar el que fos criticable en qualsevol àmbit, personal, social o polític. Amb 23 anys va anar a Suïssa a estudiar música i va tocar en una orquestra per pagar-se els estudis. Però aquells estudis de formació tan freda la van desmotivar i va plegar. Va entrar a formar part d’un quartet femení com a violoncel.lista. I va començar a escriure els primers articles per al diari La Veu de Catalunya des del país alpí. Poc després va formar part del primer conjunt femení de jazz a Europa amb gran èxit. Un els seus admiradors, Denis Choffat, ( monsieur Choffat com deia ella) enginyer suís, se’n va enamorar i finalment s’hi va casar. A la llarga no va ser un matrimoni satisfactori. Però els primers anys junts van viatjar a la Polinèsia. I allà es va confirmar com a escriptora. En va escriure cròniques per a la revista D’ Ací i d’Allà i per al diari la Veu i la novel·la Paradisos Oceànics que la va fer famosa.
Periodisme, novel·les, conferències, activisme politic, defensora dels drets de les dones i de la seva instrucció, va col.laborar amb la política d’esquerra però no comunista. Els dogmes eren a les antípodes del seu penament, per això no va acceptar fer un viatge a la Unió Soviètica, proposat pel diari la Humanitat. Sembla que Andreu Nin li va dir “no hi aneu si no voleu fer de comparsa en una trista comèdia”. S’afilià a la secció catalana de la Lliga Internacional Femenina per la Pau i la Llibertat (1931) i al Club Femení d’Esports, primer club esportista femení d’Espanya. Defensora d’una universitat obrera femenina va veure convertit el seu projecte en el Lyceum Club (Anglaterra,1904 ) i en va ser primera presidenta el 1931. Practicava la modernitat d’una manera tan natural que la van expulsar d’una platja de Mallorca perquè el seu mallot era impúdic. Una dona ben actual amb una vida marcada per l’aventura, l’escriptura i la defensa de les llibertats com demostrava amb fets. Malgrat tenir discrepàncies amb les feministes, vivia amb la llibertat que el feminisme predicava. Una llibertat inusual per a una dona de la seva època. Va escriure al voltant d’una trentena d’obres sense comptar articles i conferències.
El Marroc sensual i fanàtic
Va viatjar al Marroc l’any 1934 tot i els advertiments dels seus amics i coneguts. Era una aventura agosarada, però ella hi va anar amb la seva kòdak a l’espatlla, tot ulls, orelles i quadern a punt per captar l’essència del país, reflectida en un conjunt de reportatges publicats al diari La Publicitat. La sensualitat del paisatge, els canvis de llum, les muntanyes de l’Atles, les olors, el cant de l‘oració, la van captivar. Però sobretot ella volia saber com era la vida quotidiana de les dones i com malvivien a les presons. Estava convençuda que observant la relació entre home I dona musulmans podria descobrir les arrels del masclisme espanyol. I volia denunciar la submissió que patien les “seves germanes musulmanes”. Va tenir dificultats per poder parlar amb les dones barrades a casa, als harems. “Avui les tanca el pare, demà les tancarà el marit”. Va poder entrar a les presons, hi va trobar “no una colla de delinqüents, sinó un grup d’innocents criatures, víctimes del rigor islàmic”, “per a una dona lliure com jo, les petites culpes d’aquestes pobres presoneres resulten una lliçó d’humilitat, de resignació i de modèstia”. L’autora ens ofereix un discurs de la diferència amb un criteri modern. Irònicament hi troba les arrels de moltes caracterìstiques que encara regien a Espanya. Denuncia l’esclavatge femení, “La vida de la dona musulmana es un infern” li diu una veu femenina autòctona.
Però vet aquí que l’any 2021 Rata reedita el llibre sense l’adjectitu fanàtic que consta a l’original. El títol queda així. El Marroc sensual. La censura moderna hi pasa el ribot sense consideració per l’autora. El títol inicial respon a la seva visió del país.. Un país de violents contrastos. Sensualitat per una banda i fanatisme evident per la l’altra. A l’edició de Rata s’hi afegeix un nota editorial on es justifica la supressió del segon adjectiu perquè la paraula ara ja no té el mateix sentit que tenia a l’època de l’autora. Un argument gens convincent, si llegeixes el llibre amb atenció. N’està farcit d’exemples de fanatisme i tan actuals, desgraciadament. Qui és l’editor per mutilar el títol d’una autora morta, sense veu ? Ella era antidogmes i anticensura. L’editorial ho desconeix? A l’edició de l’any 91, d’Edicions de l’Eixample, hi ha un interessant pròleg de la Maria Antònia Oliver que tampoc no s’hi ha inclòs. La correcció política s’ha convertit per excés en una altra mena de fanatisme.
Contra els fanatismes. Hi ha una línia de connexió entre aquestes dues dones, iraniana l’una, catalana, l’altra, que depassa la línia del temps I l’espai geogràfic. Les uneix una mateixa actitud vital: la defensa d’una societat on les dones i els homes siguin lliures. On la vida es basi en el respecte als drets humans. On elles puguin ser respectades amb igualtat de condicions, sense apartheid fanàtic ni odi destructor.
Aurora Bertrana ara, gairebé un segle després, no hauria pogut entrar ni a l’Iran ni a l’Afganistan com a periodista occidental. Hauria hagut de buscar informació externa. En un univers alternatiu les veig totes dues, l’Aurora i la Marjane, en un cafè de la Rive Gauche, a París, enraonant de viatges i literatura, bescantant els que maten en nom d’algun Déu, tot rient, fent broma, i ordint l’esbós d’un quadern de lluita i d’esperança per la llibertat i la vida. Contràries als fanatismes que travessen els segles, resistents a desaparèixer com els virus malignes, elles trien l’escriptura, la música, el dibuix, la pintura, el cinema o la fotografia. L’art que allibera i fa evident la cara fosca dels humans.
Comments