top of page
  • Writer's pictureNúria Fontbona i Gil

Aquí i ara (Here Today)


CRÍTICA DE CINEMA

Fitxa Tècnica

Títol en català: Aquí i ara Títol original: Here Today

Actors principals: Billy Crystal (Charlie Burnz) Tiffany Haddish (Emma Payge)

Any: 2021 Duració: 117 min. País: Estats Units Director: Billy Crystal, Alan Zweibel Guió: Billy Crystal, Alan Zweibel Fotografia: Vanja Cernjul Música: Charlie Rosen Gènere: Cometia. Drama

Aquí i ara és una pel·lícula basada en el conte 'The Prize' d'Alan Zweibel.

En aquest film Billy Chrystal (després de més de vint anys sense aparèixer a la pantalla) porta a terme un múltiple rol de coguionista, productor, director i actor, compartint protagonisme amb Tiffany Haddish (Emma Payge.)

'Here Today' podria ser una comèdia romàntica 'May-September', si se’m permet l’expressió anglosaxona per a definir l’escletxa generacional entre els personatges, però sense el romanç. En aquesta història situada a Nova York, Charly, un exitós guionista còmic coneix a Emma Payge, una cantant de carrer, amb qui enceten una jocosa i entranyable amistat que els farà créixer junts i afrontar tot un seguit de conflictes.


Billy Crystal interpreta Charly Burnz un guionista d’èxit, sobre la setantena, víctima d’una demència degenerativa similar a l’Alzheimer.


Un fet traumàtic succeït a la joventut el porta a patir nombroses al·lucinacions que distorsionen la realitat. L’espectador va elaborant el mosaic d’aquest accident a través de flashbacks combinats amb escenes de la vida quotidiana.

El film comença amb la rutina de Charly des de primera hora del matí. El seu esguard davant el mirall, l’esmorzar auster i solitari o les indicacions que es dona a sí mateix per a seguir el camí fins a la feina, sense perdre’s: girar sempre a l’esquerra! A poc a poc es va completant la seva jornada laboral que inclou reunions amb guionistes i actors d’un conegut programa de televisió als Estats Units. Paulatinament es deixen entreveure les esquerdes en la memòria del guionista: ara no recorda el nom d’una famosíssima Sharon Stone asseguda al costat seu, ara no recorda el nom del seu fill, combinant aquests lapsus de memòria amb visites a la seva doctora i terapeuta i obsessions que el fan esclatar amb agressivitat, com la poca habilitat d’un presentador a pronunciar correctament els accents.


Al film no hi falten clixés novaiorquesos, al més pur estil Woody Allen, des de la tènue il·luminació dels interiors, estances carregades de llibres i mobles foscos; a les fulles groguenques que entapissen les voreres, les siluetes de destacats edificis de la ciutat, o la música de jazz que acompanya tantes escenes. Fins i tot una cerimònia jueva de Bat Mitzvah que recordaria a pel·lícules de l’esmentat director, és present a la història.


Des de la seva projecció el 2021 circulen crítiques sobre la cinta que la titllen de massa ensucrada i empalagosa, massa amable fins i tot en les escenes vinculades amb la demència o la mort. Afegeix aquest tipus de crítica que l’amistat entre els protagonistes no és versemblant, que la història en general és un tòpic on tot el pes cau sobre les espatlles de Billy Chrystal. Aquestes crítiques, personalment, també em semblarien un clixé.


En l’amistat entre els protagonistes m’agradaria destacar la jove cantant Emma, dibuixada com un personatge solar; un carpe diem cridat o més aviat cantat fins i tot en un ritual jueu. I pel que fa a en Charly, tot i estar a la tardor de la seva vida, s’erigeix com un escriptor d’èxit, que gaudeix d’un humor intel·ligent, elegant i ràpid que qualla amb el tarannà despert de l’Emma. Amb ella estableix els ciments d’aquesta amistat, amb amor, però sense sexe, reduint el contacte físic a dormir plegats fent la culleretea.


Comparteixo, en canvi, la qualificació d’empalagosa en alguns moments del film, però no pel que fa a la relació entre els protagonistes. El que se’m presenta com més ensucrat són les sovintejades al·lucinacions que porten en Charly a recordar la seva dona morta, Carrie. Carrie apareix somrient, a la seva ment, amb la melena rossa i llisa, amb texans, descalça i envoltada d’una llum d’estiu. Aquesta verge de Murillo, paròdia de l’ideal de joventut i dolçor, arriba a esdevenir grotesca quan en el moment de donar a llum s’atreveix a fer acudits, en ple vestíbul del museu de ciències. Una de les escenes més surrealistes i còmiques d’ aquesta història, per altra banda.


Clausura la pel·lícula un final esperançador, optimista i honest, que aquest sí fuig d’estereotips. No hi ha casaments, ni romanticismes, ni petons finals sota les lletres de fi.


Un film sobre la vellesa, la lleialtat entre les persones, el vincle sincer amb la família, i l’amistat com a acompanyant ferm a la vida, sense etiquetes ni formes.

'Adéu, sol', li diuen a l’imatge de l’estrella amagant-se al capvespre


'Adéu avi', se sent en un murmuri mentre la càmera ràpida s’allunya enfocant les aigües tranquil·les del llac.


Núria Fontbona i Gil (mestra i filòloga)

Comments


bottom of page