top of page
  • Writer's pictureMiquel Àngel Vidal

Any 1962


POLÈMIQUES EN ELS PREMIS CIUTAT DE PALMA (III)

La polèmica més encesa dels primers anys dels premis 'Ciutat de Palma' es produí a la convocatòria de 1961 que es lliurava per gener de 1962. Convé, tanmateix, explicar els precedents: el jove Baltasar Porcel, quan treballava de tipògraf al diari Baleares, va iniciar una relació sentimental amb l’escriptora valenciana, Conxa Alós, onze anys major que ell i esposa del subdirector del diari, Eliseo Feijóo. Per fugir de l’escàndol a un ambient tan resclosit i conservador com era el de l’illa aleshores, els amants s’establiren a Barcelona el 1960. L’any següent, Alós presentà la novel·la 'Los enanos' al Premi Gabriel Maura amb el títol 'Los ojos del pájaro', sota el pseudònim d’Enrique Beas. Llorenç Villalonga, que havia aconseguit que les obres de Porcel, 'Els condemnats' (1958) i 'Solnegre' (1961) fossin premiades, tot i que en aquella convocatòria no formava part del jurat, volia que la novel·la de la parella del seu pupil obtingués el premi, així que sense gaire escrúpol mentí i manipulà alguns dels membres que el constituïen perquè li atorguessin el guardó.



Com es pot veure a la correspondència amb Baltasar Porcel, dia 13 de novembre de 1961 es trobà al cafè Riskal amb Gafim [Gabriel Fuster i Mayans], Guillermo Sureda i Llorenç Moyà. Al primer, que havia estat anomenat membre del jurat, li va sostreure que ja havia començat a llegir els originals i que hi havia una obra que no li semblava dolenta i n’explicà alguns trets argumentals. Aleshores, Villalonga va dir, a Gafim, «que no se hiciera el misterioso, porque yo le desvelaría el secreto: se trataba de un autor joven llamado Enrique Beas, y que la obra se titulaba —hice adrede de equivocarme un poco— Los ojos de los pájaros, o algo así. Todos quedaron intrigadísimos. Me rogaron que me explicara. Me hice rogar y por fin coloqué la siguiente historia: A principios de agosto, hallándome en Binissalem, recibí la novela de E. Beas junto con una carta en la que me pedía mi opinión. Yo me hallaba preocupado y sin ganas de leer, y le contesté en el acto que la novela me parecía excelente y que se la devolvía. No contaba con leerla ni sabía quien era aquel muchacho. Pero una vez echada la carta empecé a hojear la obra y me pareció tan buena que la leí enteramente durante la noche. Pensaba volver a escribirle al chico, pero al día siguiente tuve mucho trabajo y ya no lo hice (...)» Esto ha hecho entrar en curiosidad respecto al asunto. Gafim me ha preguntado que señas me dio Beas y yo, claro, le he dicho que no me acordaba. «Se la remití a Barcelona, pero no recuerdo la calle. No era una calle conocida...» «¿Y no conservas la carta? Por la letra tal vez...». «Era manuscrita de eso me acuerdo, pero la carta no la guardé puesto que no me interesaba. Ahora que la novela es francamente buena.» Dia 2 de desembre, repetí aquesta mentida, amb algunes variants, a Josep Ensenyat, que també era membre del jurat. A pesar dels seus esforços, la novel·la guanyadora fou 'El llanto de las cigarras' de Manuel Picó. El sopar de guardons se celebrà a un hotel de s’Arenal i Llorenç Villalonga, que ja sabia que l’obra d’Alós no obtindria el premi, declinà la invitació.


Villalonga feu saber a tothom que el volia escoltar que el jurat s’havia errat no premiant la novel·la d’Alós. Un exemple és la carta a María Dolores Llorente de dia 28 de gener, pràcticament una setmana després de la concessió del premi. A la missiva afirma: «No creas que la novela de Concha Alós fuera pornográfica ni mucho menos. Cruda, tremendista, tal vez. Aparte de todo esto, una buena novela, mil veces superior a la premiada. Injusticias tan manifiestas desaniman y hacen daño a los Premios en trance de morir (...) Gafim sale ahora con que no votó la novela premiada (…) No la votó porque en Premios Palma no se vota: 'se acuerda' y después, para distraer al público, se fingen votaciones». També en alguns articles d’aquests mesos feu comentaris sobre el desprestigi del premi i sobre el fet que cap de les tres obres guanyadores es publiquessin.


L’assumpte, però, es complicà encara més perquè la novel·la de Conxa Alós, 'Los enanos', va guanyar el premi Planeta 1962. Alós l’havia presentada amb el títol 'El sol y las bestias' i li concediren el premi, a l’Hotel Ritz, dia 16 d’octubre. A Palma hi va haver un bon enrenou, promogut per Villalonga, en saber que l’obra d’Alós era la mateixa que s’havia presentat al premis Ciutat de Palma i no li havien concedit el premi. Però la cosa no acabà aquí. A la novel·la d’Alós li manllevaren el guardó perquè, abans de la concessió, l’autora havia firmat un contracte per publicar-la amb l’editorial Plaza y Janés. Així, dia 23 d’octubre, es feu públic que li retiraven el premi a Alós i es proclamava guanyadora del Planeta la novel·la que havia quedat finalista, 'Se enciende y se apaga una luz' d’Antonio Ángel Vázquez.


L’endemà tornaven a estar reunits Villalonga, Gafim i Llorenç Moyà (amb el qual, per cert, va mantenir una important amistat durant tota la vida i l’ajudà a obtenir el premi Ciutat de Palma de poesia el 1956 ―'La posada de la núvia'― i de teatre el 1961―'El fogó dels jueus'―). Parlaren d’aquests fets i Gafim va dir a Villalonga que si Enrique Beas era en realitat Conxa Alós, la dona que vivia amb Baltasar Porcel a una torre de Vallvidriera, no entenia com essent tan bon amic de l’escriptor andritxol i tenint-ne correspondència regular, no n’havia sabut la identitat encara que fos per l’adreça. L’autor de Bearn tornà a mentir: replicà que no, que ignorava l’adreça de Baltasar Porcel perquè ell sempre li enviava les cartes a l’editorial Planeta, que era on treballava.


No content amb totes aquestes mentides i la polèmica suscitada, dia 3 de novembre encara va publicar un altre article a Baleares sobre el tema: incidia en la ceguesa del jurat del Ciutat de Palma i que no haver premiat la novel·la d’Alós era un cop fort per al descrèdit del guardó. Així se les gastava.


Com a conclusió de tot aquest embolic, cal dir que Conxa Alós acabaria per guanyar el premi Planeta dos anys després, el 1964, amb 'Las hogueras'. I sense la inestimable ajuda de Llorenç Villalonga.


Miquel Àngel Vidal, escriptor



Comments


bottom of page