Tertúlia de poesia amb el traductor Arnau Barios, al Casino de Vic.
«Tota la literatura russa que estimem ve de Puixkin. Fundador i central, afina una llengua d’expressió artística, prova tots els gèneres de l’època, canvia el paper que té el literat del seu món i obre una gamma de temes i preocupacions perquè la reprenguin els escriptors que, agraïts, el segueixen.»*
Arnau Barios
La veu d’Arnau Barios és transparent com el gel fi que es consolida damunt les aigües iròniques, liberals, alegres i poètiques d’Aleksandr Puixkin. La traducció catalana d’Eugeni Oneguin ens fa arribar amb solidesa i claredat el curs d’un clàssic central que corre amb el temps sense interrupció des del XIX rus i arriba de nou a casa nostra amb un llenguatge precís i contemporani. Fins al moment disposàvem en català d’una versió en prosa feta per Xavier Roca-Ferrer a partir de la traducció en anglès de Vladimir Nabokov, una versió prou bona, segons el mateix Barios, però sense el contacte directe amb el rus, ni amb la proposta que va plantejar el seu autor amb el pes rítmic del vers que alenteix i marca el discórrer volenterós de la novel·la.
La transparència d’Arnau Barios rau en dues grans habilitats. D’una banda la fidelitat formal del text: la novel·la escrita en vers manté la rima i el ritme que dóna el peu iàmbic a totes les estrofes de catorze versos. Si bé n’ha hagut d’adaptar la llargada intercalant entre els octosíl·labs puixkians decasíl·labs catalans per encabir sentits i significats, i ha hagut de renunciar a la disposició exacta de rimes planes i agudes, el sacrifici manté la música, el compàs i l’agilitat que imaginem de l’original els que no sabem rus. I d’altra banda la fidelitat lingüística. Barios aconsegueix tramar un text amè i proper, combinant com Puixkin paraules cultes amb paraules populars, el lèxic carregat de matisos fa que la lectura discorri per paisatges nevats i salons que tremolen a cops de masurca amb nitidesa descriptiva, la narració s’endú el lector vers les passions més íntimes d’Oneguin, de Lenski i Tatiana, i fins i tot del mateix autor, que es presenta com un personatge més dins la novel·la propiciant també la presència del lector.
Arnau Barios ha estat gairebé els mateixos anys a traduir Oneguin que Puikin a escriure’l. Instal·lat a Rússia, estudiant i treballant simultàniament en altres projectes, va trobar un sistema per traduir molt sui generis: memoritzava una estrofa i sortia a passejar. Era caminant, passant els versos pel cos, que floria en el substrat de la llengua materna la música i el sentit que després transportava en el paper i treballava des de l’ordinador. Sobretot van ser els dos anys que va viure a Moscou que va treballar més intensament en la traducció «llavors sí que vaig agafar el ritme i va ser una de les traduccions més felices de la meva vida» i això es nota en la traducció que m’atreveixo a qualificar de feliç.
Segons Barios hi ha moltes bones traduccions, la d’André Markowicz en francès diu que és brillant, tot i que per mantenir l’hermetisme formal el traductor va haver d’empescar-se mentides pietoses perquè en les traduccions no hi ha matemàtica possible. «Mantenir l’esquema de rimes planes i agudes en francès no té cap sentit perquè les rimes són visuals, les femenines acaben en una vocal que no es pronuncia, per tant és absurd pretendre-ho, però Markowicz ho fa». Cada llengua té unes característiques que no es poden obviar «al principi vaig traduir tot el que deia cada vers en prosa i em sortia que per cada estrofa russa en català necessitava com a mínim setze síl·labes més per explicar-ho tot. El rus té paraules llargues però no té articles, llavors en català només haver de posar un article al davant ja era un maldecap». La traducció, com la creació, és un procés constant de presa de decisions, i no s’acaba, s’abandona, per això sempre queda en el cos el sentit de la imperfecció que ens impel·leix a no mirar enrere. A Arnau Barios no li agrada revisar la traducció perquè sempre queda aquell encavalcament tan bonic del rus que no va respectar en català i com que ara ho faria tot diferent i serien més anys de feina més val deixar-ho córrer. I està bé així, perquè la novel·la va sola i és gràcies a totes les decisions preses, més encertades o menys, que avui els lectors en català podem llegir un clàssic fidel a l’original, ben treballat, que flueix i ens arriba a l’ànima.
Perquè els romàntics com Puixkin partien de l’ànima per arribar a l’ànima. I l’ànima de Puixkin estava prou creativament madura per mostrar el seu desencís en un personatge jove però cansat de tot, amb humor i una distància metaliterària que li permet dir: «Oneguin, amb qui tinc bona amistat, / a vores del riu Neva neix, / allà on potser vas néixer tu mateix, / lector, o allà on has destacat». Aquesta distància amb la trama de la novel·la l’autor rus la manté apareixent ell com a personatge amb tot un seguit de digressions que parlen del fet d’escriure, i per tant de la necessària dissemblança que vol remarcar el poeta amb el seu personatge: «M’agrada quan alguna dissemblança / entre l’Eugeni i jo es demostra, / que eviti que lectors mofaires / o aquells sagaços criticaires / que solen editar difamacions / em prenguin per comparacions / i repeteixin descreguts, després, / que aquí he gargotejat el meu retrat / com va fer Byron, l’altivat, / com si avui dia no es pogués, / en un poema llarg, parlar d’algú / i que per força no hagis de ser tu.» Aquest distanciament el marca també d’una banda amb el to irònic que pren l’autor amb el mateix caràcter romàntic que infón a la novel·la, i d’una altra la tensió amb què fa jugar els contraris: entre vers i prosa, entre sentiment i raó, entre la passió acalorada de Lenski i el comport fred i calculador d’Oneguin, entre el costum i la ruptura de la tradició.
Puixkin, com a fill de la noblesa russa va ser format en la cultura francesa amb clàssics llatins, Molière, Voltaire, Rousseau i els enciclopedistes, però com a fill del seu temps va confluir amb el caràcter revolucionari de l’esperit romàntic. Sense abandonar elneoclassicisme va ser conscient de la necessitat de modernitzar una llengua i una cultura de forta arrel tradicional i transformar les convencions socials des d’un liberalisme que s’enfrontava a l’autocràcia del tsar. Aquesta modernitat l’encarna Tatiana, la protagonista femenina de la novel·la, inspirada en Júlia o la nova Eloïsa de Rousseau. El personatge de Tatiana, més que el d’Oneguin, representa la complexitat del temps que visqué Puixkin. La protagonista, àvida lectora de les grans novel·les europees del XVIII, serveix a l’autor rus per definir l’ambient cultural de la Rússia del XIX i situar-lo a l’alçada de la cultura europea, i ho aconsegueix generant un marc cultural que havia de superar-se amb la sensibilitat contemporània de Byron. Aquesta és l’aportació principal d’Oneguin, en la qual Tatiana és l’element narratiu que li permet passar d’una forma tradicional a una de moderna. Començant pel nom, Tatiana era un nom molt comú en el context rural i poc aristocràtic, gens escaient literàriament per a un personatge que procedent del camp humil, de la tradició, entraria a formar part de l’elit moderna on es movien «Les joves Gràcies de Moscou» que «sense obrir boca, la repassen / de cap a peus: troben que té / un no sé què d’estrany, la Tatiana / amanerada, provinciana /esblanqueïda i un secall / però gens lletja al capdavall». Tot i això la Tatiana no perd mai el seu caràcter de dona autèntica que valora la seva autonomia per damunt dels principis morals de la societat, per aquesta raó quan les dames del seu entorn li demanen que es pronunciï Puixkin ens diu que «la Tània no les sent, com en un son, / no comprèn res, el seu secret / no el diu, aquell tresor discret / de plors i joies; no respon, / i conservant-lo en lloc segur, / no el comparteix mai amb ningú.» Excepte al final, quan davant la declaració d’amor del seu Oneguin impossible li diu que canviaria «tot aquest ball de màscares d’aquí / per un prestatge amb llibres, un jardí, / pel nostre casalot humil / Oneguin, pels indrets, per la contrada, / on ens vam veure una vegada» quan ell va rebutjar-la. Aquesta és doncs la modernitat contradictòria que encarna Tatiana, quan des de la seva absoluta llibertat no es lliura a un impossible per fidelitat a un matrimoni estèril, guardant el seu amor i voluntat sincera en els replecs del cor. I seran els nous escriptors, Gógol, Dostoievski, Tolstoi els que reprendran agraïts tota la gamma de temes i preocupacions que definiran literàriament el llegat de l’ànima russa que va encetar Puixkin amb el seu Oneguin.
------------------------
Aleksandr Puixkin, Eugeni Oneguin, Club Editor, 2019. Trad. Arnau Barios. Excepte aquesta primera cita* del pròleg, la resta de cites d’Arnau Barios són extretes de la tertúlia al Casino de Vic del dia 29 de febrer de 2023.