top of page
  • Writer's pictureEmma Piqué Buisan

A propòsit de W.


La veu dels altres__Gabriel Ventura


Pensem lectures amb L'Estrangera, Vic.


«Però la nostra rialla actual ja no pot ser una rialla espontània, és a dir, automàtica. Ha de ser una rialla premeditada, una rialla aplicada amb fredor i serietat, ha de ser l’aplicació més seriosa de la rialla a la nostra tragèdia.»

Gabriel Ventura



La veu de Gabriel Ventura és lacerant com un somni febril trencat a cops de puny damunt la superfície d’un mirall rutilant. El topos amb què arrenca aquesta curiosa obra, ben reconeixible amb la carta al lector i la capsa trobada, les fotografies i les epístoles, s’esvorella tot seguit prenent els caires refistolats de Hyeronimus Bosch i ens obliga, com a lectors, a penetrar paisatges extravagants que desconcerten com aquell somni estrafet que se’ns endú al futur a quaranta de febre (futur = febre, ens diu literalment el poeta). Aquesta proposta literària no és només un viatge oníric i fortuït, tampoc no és el llibre que sembla sorgit d’un calaix de sastre aprofitat, el viatge que ens proposa l’autor és calculat i exercitat com la poesia de laboratori.


Gabriel Ventura volia fer una trilogia de poemes amb W com a protagonista però, tal com explica en una entrevista publicada a Núvol, acabada la primera part va començar a desconfiar de la idea del projecte i va decidir intervenir-hi d’una manera experimental, però molt natural. Va canviar els poemes, jo potser diria que va trencar els poemes, i construint un fil narratiu al més pur estil kafkià va combinar-los perquè coincidissin amb la ficció. Una ficció trencada, també, per les fotografies que subratllen l’estranyesa i certa atemporalitat, els signes gràfics escampats per les pàgines i pel mateix llibre-objecte d’art, a les solapes del qual hi trobem un Departament de versos descartats i un Informe de seguiment com si formessin part de les vicissituds d’un nou Josef K, seguits d’una Meditació sobre el dubte que posa l’accent en el risc que el dubte comporta de perdre el temps, de quedar-se enrere, i és potser per evitar-lo o per confrontar-s’hi, que el poeta ens desplega al davant la possibilitat de desaparèixer dins el laberint del temps, literalment parlant: 1956, 1905, 2015, 1952, 2122, 2104, 2014, 1762 són les dates que apareixen, en aquest ordre.


No es pot explicar què és W més enllà d’afirmar que és un llibre-objecte artístic, certificat pel coixí de legitimitats on reposa: Albert Serra, Aldo Urbano, Vicenç Altaió i Jordi Carulla, l’editor de Poncianes, l’editorial que ha fet l’aposta magnífica de publicar-lo, més tota la llista de referents que el poeta anomena al tancament del llibre, des de Lucreci, Miró i Giordano Bruno a Agustí d’Hipona, Keynes i Godard. No es pot explicar què és W, però amb la mateixa gosadia de l’autor a l’hora d’oferir-nos una obra inclassificable, m’atreveixo a afirmar que W és el llibre dels temps que corren, un temps trencat que ens punxa i que alhora perdem absorbits per la incertesa. En aquest temps que ens proposa Ventura podem observar temes que ens sobrevolen com bombolles de sabó i que quan intentem abastar desapareixen en el primer contacte, temes com la quàntica, el llenguatge, el passat, l’art o la literatura que aborden qüestions filosòfiques, estètiques i fins i tot polítiques, com la lluita rebel del Kurdistan, amb un llenguatge que tant pot ser barroc com pla. “Cordar-se les sabates seria una declaració de principis”, ens diu davant “els lectors tristos” d’un “país governat des del sofà”. L’escriptor és algú que passa les hores accionant palanques amb l’esperança del col·leccionista d’aurores i coixins, ens diu el poeta. I aquest és el seu fer, com un guardaagulles del relat i la paraula, va accionant palanques per desviar-nos de les idees que despunten en un trajecte infinit de pensament fins a la darrera parada: Derives, preguntes i camins sobre la superfície d’una postal. La incertesa pren forma, la bombolla de sabó es converteix en bola de cristall, els fragments units ens revelen la imatge, la clau de lectura. Una clau que ja se’ns anticipa quan es diu gairebé a la meitat del llibre: “La literatura no existeix. […] Els escriptors, actualment, no són res més que la posada en escena més o menys pràctica, operativa i visible d’una enigmàtica idea que hem heretat del segle passat, l’aparatós concepte de Gran Escriptor”, i en unes pàgines més endavant la pregunta: “i si al segle 21 interpretar desapareix?”.


Som a les albors del segle XXI i sabem que, malgrat l’enorme producció literària que ens desborda, la paraula està més buida que mai. Buida potser per l’alta velocitat que pren, per la quantificació i la sobrevaloració exposada a les xarxes i la celeritat amb què apareixen opinions, llibres i autors en totes direccions i destins possibles, per la incapacitat d’aturar-nos-hi i reposar sense por a perdre el tren, a perdre el temps. Però cal aturar-se, i fer com Ventura quan ens captiva amb la descripció de la superfície fragmentada d’una postal i ens hi endinsa en profunditat per concloure que l’abisme que ens ofereix una imatge, un text, rau en la impossibilitat de transmetre la potència de l’experiència viscuda, i que qualsevol postal, llibre, poema, no és sinó la reproducció d’una absència. Però és important que aquesta absència viatgi, ens diu, “perquè el nostre record no arribi en blanc allà on ha d’arribar”. “Enviem una absència per fer-nos presents en un lloc remot. […] sota l’absència de la superfície hi batega una presència”. Aquest és el batec que conté l’obra de Gabriel Ventura, la necessitat d’interpretar, de sentir, de trobar el sentit o de fornir de sentit les paraules aparentment buides, malgrat la constant sensació d’impossibilitat. La necessitat d’aturar-nos malgrat la voràgine i la incertesa dels temps que corren i mirar el present, fornir-lo amb tota la nostra presència, i així poder començar a pensar el futur.


Comments


bottom of page