top of page
  • Writer's pictureEmma Piqué Buisan

A propòsit de 'Un verdor terrible'

Pensem lectures amb L'Estrangera, a la Foster & Wallace, Vic.

«La literatura es una forma de inteligencia muy particular, desorganizada y caótica, la mejor literatura tiene que ver con la posesión, con el ardor, con quemarse, lo demás són libros. Pero la literatura tiene eso metido muy adentro y es una forma de explorar un aspecto de nosotros que no obedece a las leyes racionales, no se puede convertir en método. La literatura es la hermana alocada de la ciencia, es mayor, es más vieja, es antigua, no tiene mucho poder, ya no le quedan dientes, pero sabe, y sabe cosas que muchas veces no pueden ponerse en palabras.»

Benjamín Labatut


La veu de Benjamín Labatut és explosiva com la pirotècnia d’un castell de focs. Els lectors ens quedem fascinats davant l’espectacle de llums que ens esclaten a les retines, epifanies evanescents que deixen a l’ull una impressió breu però inoblidable. Aquesta és potser la paraula que desencadena la literatura de Labatut: epifania. L’instant de comprensió absoluta que es genera després d’una intensa suada i que en desaparèixer tot seguit sabem que ja no som el que érem. Desglossaré aquesta darrera afirmació per demostrar que aquesta és la matriu de la literatura de l’escriptor xilè.

L’instant de comprensió és l'insight anglès, la percepció de coneixement que es produeix internament en el subjecte i que es manifesta com un esclat de llum que fa visible el que abans estava a les fosques, sigui la clau d’un enigma o els filaments obscurs de la inconsciència. Labatut juga a escriure sobre ambdós casos, el més prosaic a través de les qüestions científiques que aborda i el més poètic vinculat a la psicologia dels personatges que ens presenta.

Sobre aquesta comprensió instantània dic que és absoluta perquè estem parlant d’epifanies, i les epifanies provenen de l’esperit. Si bé Labatut utilitza la narrativa prosaica abordant qüestions científiques, «la ciencia es una excusa para entrar en ciertos temas», la profunditat de la seva literatura la devem exclusivament a la poètica que desplega amb les immersions psicològiques dels seus personatges, donant-nos a entendre que més endins de la ment capaç de raonar fórmules i trobar solucions als enigmes hi ha un pinyol estrany on es concentra el nombre infinit de filaments que ens fa ser particularment humans. El pinyol de la ment que Labatut ens mostra és l’esperit del qual emanen les epifanies, per més que l’autor es guardi de fer-ho massa explícit per evitar retòriques mal vistes. «Yo dije: Bueno, como puedo escribir sobre misticismo sin tener que hablar de Diós? Con la ciencia», aquesta és la clau de l’èxit de la primera novel·la d’èxit que ha atrapat editors i públic del nostre petit continent: A 'Un verdor terrible' Labatut supera l’estigma religiós de 'Después de la luz', el pinyol de la seva narrativa, i parla d’espiritualitat sense parlar-ne, com qui no vol la cosa. I és per aquest motiu que els editors ho han comprat ràpid, els crítics respiren alleujats podent aclamar, ara sí, una bona obra i una nova veu, i al públic les veritats que es mostren ens produeixen curtcircuits reveladors.

L’interès de l’autor xilè no rau a revelar veritats, «la literatura no está para il·luminar el mundo, está para ponerle un velo a las cosas para que vuelvan a ser maravillosas, para que vuelvan a ser misteriosas» el seu interès rau a abordar qüestions espirituals «el misticismo es mi principal área de interés, el problema es que no se puede comunicar». La seva obsessió per comprendre el porta a interessar-se en les matemàtiques que intenten explicar el món, però no des de l’actitud del científic que focalitza la ment en els fenòmens externs sinó des de l’actitud del poeta que focalitza la ment en els fenòmens interns, per això la seva obsessió no radica tant a entendre la complexitat de les matrius de Heisenberg sinó els fonaments interns de la psique que només es poden explicar creant metàfores i establint connexions mentals, portant-lo directament a les especulacions científiques de la física quàntica. La ingent tasca de recerca de l’autor de Un verdor terrible es fonamenta en les lectures d’assaig sobre matemàtiques i física quàntica i especialment sobre les biografies dels científics que encarnen les idees abstractes, a partir de les quals Labatut ordena un univers tan personal com col·lectiu en el qual tots d’una manera o altra ens hi sentim convocats. Però es nota que aquesta ingent tasca no l’ha dut a terme passejant com un flaneur pels jardins bibliogràfics tupits de cites i notes al peu, sinó combatent com un boxejador al ring, assaltant arguments i dilucidant conceptes a cops de puny. L’autor sap que cal suar, traspassar tots els límits, perquè es doni una epifania. Perquè la llum tancada en comprensions establertes necessita esquerdes per tornar a emergir, per això escriu en boca de Mochizuki, el matemàtic japonès que protagonitza el relat 'El corzón del corazón': «Para comprender mi trabajo es necesario que desactiven los patrones de pensamiento que han instalado en sus cerebros y que han dado por sentados durante tantos años». Labatut va experimentar en propi cos l’esquerda vital en un moment de crisi que el va portar a suar per acabar de trencar-se a través de pràctiques xamàniques, recorrent a la ingesta de psicotròpics per poder traspassar els límits de la ment i entrar en contacte amb la bogeria. D’aquestes experiències nasqué al cap de set anys Después de la luz, «el peor de mis libros, pero ese fue el que me convirtió en escritor», un llibre fragmentat que dóna voltes a l’experiència última, la gran epifania del buit.

El buit és potser el concepte més abstracte de l’escriptor xilè, el forat negre a partir del qual construeix el seu disc de llum literari. La veu de Labatut utilitza la foscor del buit que ens permet percebre les idees com un esclat de veritats refulgents, amb la clara convicció que les veritats són fetes d’una matèria incomprensible, el sentit de la qual se’ns escapa «con la experiencia de Después de la luz una de las cosas que me quedó muy clara es que hay que tener múltiples modelos sobre la realidad, y que la mayor parte de la gente tenía uno y bién firme. La pregunta no es si esto es verdad o si esto es real sino qué me permite ver, esto». Perquè la qüestió que aborda Benjamín Labatut no es clou dins les categories aristotèliques de veritat o fals, va més enllà, la qüestió que ens ofereix directament amb la lectura és una experiència incòmoda, terrible, carregada de poesia, deliris metafísics cent per cent uranians, i la inevitable trencadissa racional que pot empènyer-nos a la transformació. Perquè si bé ell no parla de misticisme, el revolt que fa a través de les matemàtiques i la física quàntica ens porta al punt de no retorn atribuït als límits que ha traspassat la ciència, però alhora, retorna la nostra natura humana en el punt d’inici on, davant la impossibilitat d’entendre racionalment el món, la fe és l’única força que ens queda capaç de moure les muntanyes.

Comments


bottom of page