top of page
  • Writer's picturePere Carbonell Vidal

Sociolingüística i ecolingüisme

Què és una llengua? Una llengua no és només un codi lingüístic que ens permet comunicar-nos, sinó que és molt més que això. Una llengua està lligada a una cultura, territori, poble i país. La llengua forma part d'una societat i, per tant, implica a tots els seus parlants. Les llengües formen part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, donant un valor afegit a totes les cultures, coneixements i tradicions arrelades a un territori.





Aprendre idiomes està bé, és un procés molt gratificant, ja que ens permet comunicar-nos amb persones d'altres països, conèixer noves cultures, obrir-te a nous horitzons, viatjar... Ara bé, el que no està tan bé és donar més importància a algunes llengües que a altres. I pitjor encara és voler imposar unes llengües i supeditar-ne d'altres. D'això, en tenim un clar exemple en les llengües colonials, començant per la llengua espanyola, la que va "descobrir" Amèrica. Els conqueridors espanyols varen segrestar, torturar, violar, esclavitzar i massacrar centenars de tribus i pobles indígenes, acabant amb les cultures, religions i llengües autòctones i, de passada, varen anar introduint el castellà al nou continent.

El 1492, el mateix any del descobriment d'Amèrica, Antonio de Nebrija va escriure la Gramática de la Lengua Castellana. Al pròleg hi ha una dedicatòria a la reina, Isabel la catòlica, i referint-se a la llengua castellana diu: Que siempre la lengua fue la compañera del imperio. Hernán Cortés i Francisco Pizarro tenien molt clar el lema "una llengua, un imperi", perquè a base de cops d'espasa varen aconseguir imposar l'idioma de l'Imperi Espa(ñ)ol, on mai es ponia el sol, a bona part d'Amèrica Central, Amèrica del Sud i Mèxic.

Altres casos molt gràfics són l'imperi britànic que va colonitzar Amèrica del Nord, actualment els Estats Units i el Canadà, l'Índia, Austràlia, Nova Zelanda, Àfrica occidental i moltes altres colònies d'ultramar. França va colonitzar l'Àfrica Occidental i una part del Canadà. La corona portuguesa va colonitzar Brasil i algunes colònies del continent africà. I així podríem seguir amb l'imperi rus, àrab i xinès. Així doncs, podem entendre perquè avui en dia es parlen aquests idiomes a aquests països.

De fet, per què creis que aquestes són les llengües més parlades del món? Per què són les millors? Per què són les més bones d'aprendre? Per què són les més guais? Idò res de tot això. Són les llengües més parlades perquè són les llengües dels imperis que s'han expandit i han dominat el món al llarg dels darrers segles. Són les llengües que els reis, emperadors i polítics han imposat allà on han posat el peu. Són les llengües que han dominat el món, les llengües en què s'ha escrit la història durant les darreres centúries. I com ja sabem, la història l'escriuen els vencedors i, per tant, l'escriuen en el seu idioma. Vos sona aquella expressió que diu "El peix gros es menja el petit"? Idò exactament el mateix passa amb les llengües. La llengua imperial s'imposa i es menja les llengües minoritàries fins a fer-les desaparèixer o fins que són tan reduïdes, marginals i insignificants que ja no fan nosa als taurons imperials.

A l'Escola Oficial d'Idiomes t'ensenyaran anglès, alemany, castellà, francès, rus, àrab, xinès i japonès, perquè són les llengües de les metròpolis europees o perquè són les principals potències econòmiques actuals. Una de les principals raons per les quals la gent estudia idiomes és per motius laborals i exigències al currículum. I aquí, a Mallorca, la necessitat per aprendre idiomes és major encara. El turisme, un dels principals motors econòmics de les Illes, implica obrir-nos al món i aprendre idiomes. D'aquí ve l'obsessió per aprendre anglès i alemany.

A escala internacional, la llengua per antonomàsia és l'anglès. És la llengua de New York, Wall Street, Hollywood, Microsoft, Facebook i Netflix. És la llengua de l'economia mundial, de l'Internet, les xarxes socials i de la colonització cultural i audiovisual estatunidenca. En definitiva, és la llengua de la globalització. A qualsevol país occidental, al sistema educatiu hi ha una assignatura que és "llengua estrangera: anglès". Fins i tot, hi ha escoles on s'imparteix una educació bilingüe on s'aprèn la llengua del país i la llengua estrangera.

Recordem l'intent del TIL i el trilingüisme de l'antic president de les Illes Balears, José Ramón Bauzá. Recordem també com milers de persones (mestres, professors, pares, mares, alumnes i altres ciutadans) varen sortir al carrer protestant i manifestant-se en contra d'aquesta imposició lingüística. Aquesta manifestació, coneguda com la "Marea Verda" ha estat la major manifestació que hi ha hagut mai a Balears. El 29 de setembre del 2013 milers de persones de totes les illes varen inundar els principals carrers i avingudes per una mateixa causa: la defensa d'una educació pública i de qualitat. A més es va defensar el català com a llengua d'unió i cohesió social.

La realitat és que durant tota l'escolarització al sistema educatiu, des d'Infantil fins a la Universitat, hem d'estudiar anglès. Des dels tres anys fins als devuit t'obliguen a menjar-ne. Fins i tot, després d'haver cursat els quatre anys de carrera, has de tenir el B2 d'anglès si vols que et donin el títol. A més, de tant en tant trobam aberracions com són les situacions en què els pares que deixen de transmetre la llengua materna als seus fills, per parlar-los en anglès. Que em digui algú si això no és una imposició lingüística i cultural. Molts pensaran que això no és cert, que aprendre anglès i castellà és una oportunitat. Fins i tot, n'hi haurà que pensaran que aprendre aquestes llengües és un deure i que la imposició és aprendre català. Atenció! Aprendre català a Catalunya, València o Balears, una imposició! Quan és la llengua d'aquí!

Si l'anglès o el castellà, després del xinès mandarí, són les llengües més parlades, vol dir que són superiors a les altres? Vol dir que hi ha llengües més vàlides, correctes, útils i aptes que altres? Carles I d'Espanya, en el moment més àlgid de l'expansionisme de l'imperi espanyol, va dir: Hablo a Dios en español, francés a los hombres, italiano a las mujeres y alemán a mi caballo. Al segle XVI hi havia llengües que eren considerades superiors, vàlides i correctes, mentre que d'altres eren menyspreades perquè eren considerades bastes i vulgars. Malauradament, al segle XXI encara existeix aquest pensament.

La resposta a les preguntes anteriorment formulades és: no. No hi ha llengües superiors, més útils i correctes que d'altres. Totes les llengües són igual de vàlides. Cada llengua és un sistema de comunicació diferent, arrelada a una cultura i a un territori determinat. És un símbol d’identitat per a cada poble i comunitat lingüística. Cada llengua té una manera diferent de veure el món, de transmetre coneixement i, per tant, conté una infinitud de riqueses que afavoreixen al Patrimoni Cultural de la Humanitat, que ens beneficien a tots, no només als parlants d'aquella llengua, sinó a tots els habitants del planeta. Cada vegada que s'extingeix una llengua es perd coneixement, cultura, història, tradició…, i la riquesa cultural de la humanitat s'empobreix progressivament, s'homogeneïtza, es globalitza.

El mite bíblic de la Torre de Babel explica la formació de les diferents llengües com una maledicció, com un càstig diví que Déu va imposar als homes. Quan realment la riquesa de la humanitat rau en la diversitat lingüística i cultural. Si tots parlàssim la mateixa llengua, si hi hagués una homogeneïtzació lingüística, a part de la gran pèrdua cultural i de coneixements que suposaria per a la humanitat, significaria, a més, que les persones seríem molt més fàcils de controlar, més manipulables.

Un dels majors problemes que viurem (i que ja estem vivint) al segle XXI és l'emergència climàtica i la gran pèrdua de biodiversitat. El planeta està vivint una extinció massiva de les espècies animals i vegetals a conseqüència de la globalització, la contaminació i el canvi climàtic. L'extinció d'espècies s'ha multiplicat per mil els darrers decennis, arribant a unes xifres vertaderament alarmants. Milers d'espècies ja han desaparegut per culpa de l'acció humana i milers més estan a punt de fer-ho. En els 4.540 milions d'anys que té la Terra hi ha hagut cinc grans extincions d'espècies, la darrera la dels dinosaures, a causa de l'impacte d'un gran asteroide, el qual va acabar amb tres quartes parts de les espècies terrestres. Avui els científics ens alerten que estem a una passa de la Sisena Extinció. Però aquesta no serà causada per cap asteroide ni meteorit, sinó per culpa nostra.

Segons la UINC (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) ara mateix hi ha 38.500 espècies amenaçades d'extinció. Molta gent es posa les mans al cap quan li diuen que al planeta només queden 1.100 exemplars del linx ibèric, 1.700 de l'os panda o 2.000 de la balena blava. D'altra banda, tenim animals en risc de sobreexplotació. Hi ha 1.000 milions de porcs, 1.000 milions d'ovelles, 1.000 milions de bestiar boví i 25.000 milions de gallines. Aquests animals no necessiten protecció, perquè les granges industrials i les indústries càrnies ja s'asseguren que hi hagi molts d'exemplars per alimentar a la població afamegada de carn. Això vol dir que hi ha animals millors que altres? La resposta és: no.

Exactament el mateix passa amb les llengües. Hi ha llengües que cada vegada van guanyant més parlants i es van fent més fortes a escala global i d'altres que es van debilitant, fins a quedar reduïdes i marginades. I és llavors quan s'extingeixen. Un clar exemple d'idiomes internacionalment reconeguts són el castellà, l'anglès, el xinès o el japonès. En canvi d'altres com les llengües mesoamericanes, les llengües ameríndies o les llengües indígenes de l'Amazònia estan a punt de desaparèixer. Com així ens preocupa l'ecologia i el medi ambient, i protegim les espècies amenaçades, però en canvi, ens és igual l'extinció de llengües? Per què no protegim i fomentam l'ús de llengües amenaçades?

Ara mateix ens trobam davant d'un paral·lelisme entre la diversitat biològica i la diversitat lingüística. Aquests són dos conceptes que, maldament són diferents, tenen molts d'aspectes en comú. La biodiversitat és la diversitat d'organismes vius (espècies animals i vegetals) i dels seus ecosistemes. La diversitat lingüística és la riquesa multicultural i lingüística, i la convivència de dues o més llengües a un territori. Així com les diferents espècies animals conviuen, les llengües també ho fan. El problema està quan hi ha idiomes que s'imposen per damunt d'altres, marginant-los i estigmatitzant-los, obligant als parlants i a les futures generacions a abandonar progressivament la seva llengua materna i a adoptar la llengua "útil" i "vàlida". D'això se'n diu substitució lingüística i és una passa pràcticament definitiva a l'hora de l'extinció d'una llengua.

Del paral·lelisme entre la biodiversitat i la diversitat lingüística, es produeix la unió entre l'ecologia i la lingüística, coneguda com a "ecolingüisme". L'ecolingüisme pretén conservar i promoure l'ús aquelles llengües que estan amenaçades o en perill d'extinció. Abans del "descobriment" d'Amèrica el 1492 (inici de la globalització) al món es parlaven més de 10.000 llengües. Actualment se'n parlen 6.000. Per tant, amb poc més de cinc-cents anys n'hem perdut 4.000 i la pèrdua de la diversitat lingüística segueix avançant com una piconadora sense fre. Dit això, podem concloure que la globalització és el pitjor enemic tant de la biodiversitat com de la diversitat lingüística.

Segons la UNESCO el 50% de les llengües estan en perill d'extinció. És a dir, que ara mateix hi ha idiomes que estan a punt de desaparèixer i que només queden alguns dels seus parlants, tots ells són gent major que morirà sense haver transmès la seva llengua a les futures generacions. I una vegada mori el darrer parlant d'aquesta llengua, serà molt difícil, per no dir impossible, recuperar la llengua i tot el coneixement i la cultura que formava part d'aquesta.

Segons el GELA (Grup d'Estudis de Llengües Amenaçades) el 95% de llengües d'arreu del món estan amenaçades. Moltes d'elles són llengües de tribus indígenes que, després de cinc-cents anys, encara es resisteixen a la colonització lingüística de l'imperi espanyol, la corona portuguesa o l'imperi britànic. Altres són llengües africanes de comunitats autòctones marginades per l'imperialisme francès o anglès. D'altres són llengües molt reduïdes que estan agonitzant a les diminutes illes del Pacífic. Fins i tot, a Europa en tenim més de trenta casos.

Malgrat que parlam de les llengües com a organismes vius que es relacionen, moren i s'extingeixen, aquestes no tenen vida per si mateixes, ni tampoc consciència, per tant, no són bones ni dolentes. Les llengües no viuen si no és en la veu dels seus parlants. Les llengües s'expandeixen, s'imposen o desapareixen segons les polítiques lingüístiques o imperialistes que adopten els seus governants. Hi ha llengües que són apreses i adoptades per obligació i d'altres que són suprimides, silenciades i obligades a oblidar. Per tant, quan una llengua perd parlants i una altra llengua els guanya, no és simplement per inèrcia. Quan un parlant decideix abandonar la seva llengua materna i adoptar la llengua de l'imperi, l'oficial, no ho fa per gust o perquè els vocables de la llengua dominant li sonin millor, sinó que ho fa per totes les lleis, polítiques i pressions socials que hi ha darrere.

Si giram el cap dos-cents anys enrere ens trobarem amb l'imperi napoleònic i el seu intent d'homogeneïtzació d'Europa. Evidentment les seves pretensions varen fracassar, perquè el nostre continent està ple de pobles, nacionalitats, cultures, històries i llengües diferents. Ara bé, dins França, Napoleó va fer tot el possible per aconseguir l'homogeneïtzació lingüística. Recordem el lema "una llengua, un imperi". Així doncs, l'emperador es va assegurar que l'única llengua oficial i vàlida del seu imperi era el francès, arraconant i marginant així altres llengües minoritàries com l'occità, el bretó, el cors, l'aranès, el català i el basc. Altres exemples de polítiques d'homogeneïtzació lingüística les trobam en les dictadures del segle passat com la de Hitler, Mussolini, Stalin o Franco.

La corona britànica va imposar l'anglès per damunt l'irlandès, l'escocès o el gal·lès, debilitant aquestes llengües, reduint-les i minoritzant-les. Altres llengües del territori tenen encara la supervivència molt més complicada, com és el cas dels dialectes del normand: el jerseiès amb només 2.000 parlants, el guernseiès amb 1.300, o fins i tot, el sercquiès amb només 15 parlants. Aquestes són llengües que la majoria dels seus parlants són gent major i que cada vegada més van perdent parlants joves. Per tant, si ja no es transmet aquesta llengua a les futures generacions o, simplement, els joves no la volen adoptar, aquesta llengua està condemnada a l’extinció.

A Espanya també tenim exemples de llengües minoritàries com són el català, el basc, el gallec i l’aranès. Aquestes llengües són cooficials als territoris (o comunitats autònomes) on es parlen. És a dir, comparteixen oficialitat amb la llengua oficial de l’Estat, el castellà. També tenim l'asturià o asturlleonès, parlat a Astúries i a la franja de Lleó, i l'aragonès, parlat a una petita zona d'Aragó. Aquestes llengües són molt més reduïdes quant a nombre de parlants i ni tan sols són cooficials als territoris on es parlen, per tant, la seva situació és molt més precària. En definitiva, estan més a prop de l'extinció.

Carme Junyent, directora del GELA i especialista en llengües amenaçades, diu que la pandèmia ha accelerat en vint anys la desaparició de llengües. Així com la pèrdua de biodiversitat farà que cada vegada siguin més freqüents les pandèmies, aquestes alhora acceleren la globalització i, per tant, la pèrdua de riquesa lingüística. En definitiva, hi ha moltes llengües que no sobreviuran al segle XXI.

Tornant a l'ecolingüisme, imaginem-nos que cada llengua és un bosc i cada parlant, un arbre. Hi ha boscos esponerosos, sans i ben poblats, però també n'hi ha d'altres que són més petits i reduïts. N'hi ha que només tenen uns quants centenars d'arbres, d'altres que en tenen un grapat de milers, altres boscos tenen milions d'arbres i, fins i tot, n'hi ha que en tenen centenars de milions. Hi ha boscos que segons el seu origen tenen les arrels més llargues o més curtes, més gruixades o més fines. Malauradament, hi ha boscos que estan malalts sense saber-ho, altres que estan infectats per paràsits que ni tan sols coneixen i d’altres que estan sent amenaçats per espècies invasores que els van menjant terreny. Altres boscos han estat talats i cremats sense pietat, d’altres han estat esclafats per piconadores capitalistes. Hi ha boscos que pateixen desforestació i desertització. Aquests són els que viuen a una terra que es va fent cada vegada més àrida i més hostil. I aquest sol sense adobar va debilitant les seves arrels. Són boscos envellits, amb arbres vells que es van morint, però que no en neixen de nous per poder-los substituir i així el bosc va quedant àrid, sec i desert. Un temps eren boscos frondosos, d'un verd lluent i plens de vida, i ara en canvi, l'últim dels seus arbres està a punt de tombar la soca, fins que el bosc quedi completament desolat. Aquests boscos estan sent abandonats. Tenen set i ningú els rega, estan dèbils i ningú els adoba, perden arbres i ningú en planta de nous.

Cada arbre és un parlant que ajuda a mantenir l'equilibri del seu ecosistema lingüístic i, per tant, té una responsabilitat. Cada parlant té la responsabilitat de cuidar la seva llengua i de transmetre-la als fills, perquè la saba dels seus avantpassats pugui córrer per les futures generacions. Però el que mai ha de fer un arbre és abandonar el seu bosc, que és allà on va néixer i on es va criar. Cada parlant té una llavor per plantar. Així doncs, aturem la desforestació i repoblem entre tots el nostre bosc!

Estimats parlants, estimau cadascuna de les vostres branques dialectals i procurau no perdre cap més fulla! I si el vent bufa fort, no vos doblegueu, vengui d'on vengui. Segur que la vostra soca en sortirà reforçada. I quan venguin violents temporals, aferrau-vos a les vostres arrels, aferrau-vos-hi ben fort! Estimats parlants, ompliu de clorofil·la la vostra llengua! Perquè no hi ha un color més poderós que el verd, el color de l'esperança.
















Comments


bottom of page