top of page
  • Writer's picturePere Joan Martorell

'Qualsevol nit serà de dia' de Lluís Maicas

'Qualsevol nit serà de dia'

Lluís Maicas

Ensiola, 2024


Lluís Maicas ens lliura una nova entrega dels seus dietaris, amb un pròleg del lingüista Joan Veny


La literatura del jo no té gaire predicament per aquestes contrades. Potser els nostres escriptors tendeixen a pensar que el seu dia a dia no és gaire important i, per tant, no cal deixar-ne constància escrita. I molt menys lliurar les intimitats a la impremta per al gaudi o l’avorriment dels possibles lectors. Potser aquesta baixa producció –i edició– de dietaris és deguda als compromisos que el gènere exigeix: l’escriptura constant, haver de destriar del gra de la palla, posar damunt la taula temes privats… Qui ha deixat de banda aquests possibles obstacles i ens ha lliurat un grapat de dietaris és Lluís Maicas, l’escriptor totterreny, un creador que començà essent artista plàstic i que avui dia s’ha convertit en un poeta polifacètic. Ara ens presenta, refent el títol d’aquell magnífic disc del cantautor Jaume Sisa, Qualsevol nit serà de dia (Ensiola, 2024), un dietari que abasta un any de dedicació, ja que les entrades van de febrer de 2022 a febrer de l’any següent. I què podem trobar-hi, entre aquestes pàgines? La resposta és molt fàcil, però tal vegada no gaire aclaridora: tot i res. Hi ha un cabàs de temes tan diversos, sí, un recull de qüestions tan variades, que el resum passa per entendre el volum com la condensació de la vida d’un home que es mira el món i la bolla amb una atenció majúscula, i escruta l’entorn i els fets passats o actuals per confegir unes reflexions tan personals com iròniques i melangioses, assenyades i irreverents. Més que el què, en qualsevol cas, que pot semblar balder o arbitrari, aquí allò que brilla amb una lluentor especial rau en el com: aquesta forma amb què Lluís Maicas va donant cos als pensaments, a les idees, fent servir un registre que denota uns graus elevats de pulcritud i coneixement envers la llengua i el món, no sempre just ni agraït, de la cultura. Els records d’infantesa, les nafres del pas del temps i la mort, la religió i el totalitarisme, la passió per les diferents arts, la construcció i la massificació turística, els referents literaris que han deixat empremta, les presentacions de llibres i el contacte amb altres escriptors, l’anàlisi de la pròpia personalitat i la sospita de trobar lectors a posteriori, la descripció d’alguns personatges i l’evocació dels ancestres… I tot per mitjà d’una prosa tan treballada i elegant, tan concentrada i lluminosa, que ens recorda que Lluís Maicas, tant si treballa un gènere com un altre, sempre procura –i ho aconsegueix!– «fer paret seca».

Comments


bottom of page