POLÈMIQUES EN ELS PREMIS CIUTAT DE PALMA (I)
Com vaig comentar en un article anterior, en el qual parlava sobre la darrera convocatòria dels premis 'Ciutat de Palma', sembla que aquests guardons han patit el germen de la controvèrsia des que s’instauraren el 1955. De fet, ja en la primera convocatòria hi va haver alguns aspectes polèmics que transcendiren als mitjans de comunicació i que coneixem, essencialment, per les Memòries literàries de Llorenç Moyà.
El lliurament de premis era, com actualment, el dia de Sant Sebastià. Així que el 20 de gener de 1956, al Círculo Mallorquín, es feu el sopar de concessió dels primers guardons. Durant el sopar, el jurat deliberava públicament i decidia el guanyador. La retribució era de deu mil pessetes. El jurat, per a totes les categories (en la convocatòria inicial foren Poesia, Novel·la, Teatre i Periodisme), estava format, ni més ni menys, que per Mn. Llorenç Riber, Octavi Saltor, Salvador Espriu, Camilo José Cela, Llorenç Villalonga, Manuel Sanchis Guarner i Gafim [Gabriel Fuster Mayans]. El premis de periodisme ('Miquel dels Sants Oliver') i de teatre ('Bartomeu Ferrà'), que van recaure en Joan Bonet i en Martí Mayol (per la peça Dilluns de Festa Major) no provocaren cap discussió ni enfrontament entre els membres del jurat.
El de novel·la, que aleshores es deia premi 'Gabriel Maura', va recaure en Jaume Vidal Alcover per 'Esa carne mortal', obra escrita originalment en català, però que l’autor va haver de traduir a causa de les bases del concurs: la narrativa era l’únic gènere en el qual sols s’acceptaven obres en llengua castellana. I Vidal Alcover va decidir traduir la seva novel·la per poder presentar-se i guanyar. Us sona? La petita diferència amb el guanyador de poesia de 2023 és que Vidal Alcover sí que és l’autor de la traducció i, sobretot, que ho va haver de fer per culpa de la dictadura franquista que volia evitar el normal desenvolupament de la literatura en la nostra llengua. Tot i conèixer aquesta circumstància, el jurat decidí concedir-li el premi.
En la categoria de poesia, el 'Joan Alcover', foren finalistes un recull de Miquel Dolç, un de Guillem Colom i La posada de la núvia de Llorenç Moyà. L’obra de Dolç va obtenir el vot d'Espriu; la de Guillem Colom n'aconseguí tres: els de Riber, Saltor i Gafim. La de Moyà també tres: els de Cela, Sanchis Guarner i Villalonga. A la segona votació, Espriu atorgà el vot a Moyà i aquest fou el guanyador del premi.
Dels quatre premis, aquest fou el més discutit. És molt interessant el comentari que en va fer Moyà: «Riber no podia consentir el meu triomf i demanà explicacions dels vots a favor d'un poeta 'lleno de vicios'. I mentre ho deia baixava l'índex de la mà dreta. Els meus votants es miraren sorpresos, alarmats, per allò dels 'vicios' (potser pensaren que es referia a algun aspecte sexual?). Riber aclarí: 'Vicios poéticos'. Li replicaren que no havien de donar cap explicació». Si Riber estava contra Moyà, «En Cela em defensà amb dents i ungles i els altres no cediren gens ni mica. N’Espriu em votà perquè, fracassat el seu candidat, tant li era un com l’altre».
Sobre la traducció de Vidal Alcover pràcticament no es va fer incidència en els medis, però la polèmica generada per la concessió del premi a Moyà, i promoguda sens dubte per Llorenç Riber —malgrat que a cap ocasió no se’n cità el nom—, va durar uns mesos i a un diari, fins i tot, s’arribà a parlar de l’obra guanyadora com, «una ristra de octavas» segons la definia «un miembro del jurado».
Durant les següents convocatòries el premi de novel·la 'Gabriel Maura' va seguir essent sols en castellà i l’obtingueren Joan Bonet per 'Un poco locos, francamente' (1957) i Llorenç Villalonga per 'Desenlace en Montleón' (1958). Llavors, per fi, el 1958 fou el primer any que es permeté que es convoqués el premi per originals en llengua catalana i el guanyador fou Gabriel Cortès per 'L'altre camí' (1959).
Miquel Àngel Vidal, escriptor