top of page
Writer's pictureJaume C. Pons Alorda

Poemes Inèdits de Jaume C. Pons Alorda


PRÒLEG


Si poguéssim parlar

amb sinceritat

rebentaríem.


CALÍGULA A MALLORCA


No veig resistència.

Tot es dóna al tot.


Els meus ulls contemplen

la fornicació lentíssima

que rau com una pestilent pandèmia panteista,

el coit constant que són totes les coses,

l’orgasme infinit que ens incinera

en el tràgic voler

cap a la boixada total.


M’hi trobo mel,

entre vergues augustes

i aquestes vagines

arrebossades de sol

que componen

el paisatge

d’un furor

que es dirigeix

a l’èxtasi etern

d’existir.


El sexe és la immanència

més màxima de màximes

i tot s’ho folla tot

a perpetuïtat.


I

ALFA

ANTONI ARTIGUES


Si t’entregues a la festa recitant tot el matí

no et desinfles com pollastre tot ben ple el seu cul de col.

El teu goig ens il·lumina com infant que sempre vol:

“A Mallorca aquestes hores semblen porcs de Sant Martí!”


Ets un mestre, Toni Artigues, el teu cor no coneix dol,

ets un sàtir, caça-nimfes, que beu gin com font nodrí

una esfera sang-barrada o el pelut d’un foradí.

La teva estrella infinita dóna llet de tità sol.


A Mallorca és el que passa, sempre falta mamellam

o potser persona forta que, com tu, tingui la fam

de justícia i alegria com un triomf de sort amb dot.


Prò cultura és una truja, no copula amb el seu xot,

i la xona és una verra: enardeix com un escrot.

Forats d’amor que exalten tanta força amb un sol clam.


II

OMEGA

BIEL MAJORAL


A Dídac Rocher,

ell ja sap per què

Si t’entregues a la gesta de cantar tota la nit

et despulles de tenebres com poal que vessa mel.

Teva veu sembla un cometa, meteorit brillant al cel,

un pou negre, fondo i verge que floreix sobre el teu pit.


Llibertats vestint albades, llur bell cant provoca zel,

sense dubte ets un prodigi, místic repte corferit,

cantes torres tan alçades com un cony molt ben cosit.

Te n’adones que ens exaltes en la dansa de la fel.

Els de Frankfurt són uns putes, prest sabran què s’han perdut,

teva barba enamorada guarda xauxa com escut.

Sigues sempre, cranc autòcton, mercader d’aquesta figa,


llur fruit sembra meravelles talment coit en cova amiga,

teva veu sempre apassiona com colors de força antiga.

Lentament, com caravanes, el teu somni sempre acut.


III

MERCURI

ÀNGEL TERRON


Acosta’t a la cova que raja i mama solitud,

un foll àngel no descarta tot l’horror d’un cor pansit

o el xaloc mentre investiga la sordesa del desig

quan tons jorns, terrors d’ivori, fan dolor de la virtut.


No se’n duu la gelosia tot el dol del que has perdut

ni hi ha orgull que tant no valgui l’horror de la gran pupil·la

com una fada tan bruta en la claror de qui destil·la

la maror de tes pubilles plenes de sucre i pinyons.


I si dorms la nit de rates com Ramon en temple gong,

ton Mercuri anant a Randa, miracle de clorofil·la,

i ho escolten totes dues, espectacle de ciclop.


L’orgull és com una flauta amb verí que amolla un fong,

encadena la misèria que s’exalta d’un sol cop.

Entengueres ‘questa guerra perquè no ets cec. Potser miop.


ACCATTONE


Eixorc és el meu cor, malvat, inútil,

macarró miserable dels suburbis.

Els meus espermatozous són ben morts,

macabres, putrescents. I no tenen pas

cap possibilitat d’endinsament,

ni d’inundació, tampoc cap força

de penetrar el gran òvul de la vida.

Sóc un erm absolut, tendal corrupte

en fons i superfície, no sóc

ni un home: sols l’espectre miserable

del pobre esperit pobre d’aquesta era.

Amb mi s’ha devastat lo popular

i ara només puc ser la puta massa

que es deixa torturar pel Capital

carnívor i inhumà. I, tanmateix,

no em rendiré del tot, emprenyaré

i no descansaré fins fecundar

les meves branques molles i ferides

al fons del niu del mal de la ciutat.

Fecundaré tot Roma i els seus cels

si s’escau, fendiré la sal matèrica

dels barris miserables, els més sòrdids,

allà on la gent es mata per un pa

o per un cony, borgatas definitives.

Amb Mozart com a banda sonadora,

cercaré el meu hereu soll, avortat

al cor de l’univers, per sobreviure.


SEX(T)INA DELIRANT DE JOAN PONÇ


Al visionari pintor generós:

Albert Pinya


Ballaran arlequins sota la lluna.

Fecundaran amb fal·lus eixa fosca.

Engendraran exèrcits meravella

que bastiran llurs cases amb boscúria.

No tindran cap paüra de la bruta

nit. Segregaran semen de pintura.


Cantaran, llavors, un goig de pintura

que esquitxarà l’ovari de la lluna,

i aquesta estarà viva, plena, bruta

d’una prodigiosa i lenta fosca

que caminarà amb mans vers la boscúria

sabent-se saba, esperma i meravella.


Tothom tindrà el do de ser meravella.

Tothom existirà talment pintura.

Totes les urbs seran caus de boscúria.

Fins i tot el sol esdevindrà lluna

perquè també la llum tornarà fosca.

L’amor guareix, fremeix, colpeix i embruta.


Oscil·la el món damnat entre carn bruta

que, en créixer, fructifica meravella.

Les abelles van rajant mel molt fosca,

la vas aprofitant per fer pintura

amb què pintes sagnants senyals de lluna.

El teu cervell ejacula boscúria


lluminosa que igualment és boscúria.

Desenterren, badocs, la puta i bruta

fel lletada de l’àmbit de la lluna,

així poden quallar el fang, meravella

del bastiment òptic de Ca’n Pintura.

A tu t’agrada viure com la fosca.


El somni es va apagant, ja fuig la fosca.

Van tornant els follets a la boscúria.

Els arlequins s’enfonsen en pintura.

Jo voldria escapar de la tan bruta

realitat cruel, vil meravella

del dia que arriba tancant la lluna.


Que hi hagi una lluna per cada fosca.

Visquin la meravella i la boscúria!

La vida bruta forja la pintura.


COM UN VAN GOGH


Jo vull escriure

com ell pintava:

a martellades,

omplint una eina

amb molts pigments

i molts de mots

sagnants, sagnants

com una llum

podrint-se bruta,

descomponent-se

a cada traç,

fent del paper

un cementiri

demencial

o un hospital

on poden néixer

nadons solars

dotats de carn

forassenyada,

amb tanta carn

per inundar

tot l’univers

a un cataclisme

immoralista.

Sí, vull escriure

com ell pintà:

sempre cagant-se

en mediocres,

sempre acusant

els més blasfems

com si cridés

per existir

envoltadíssim

de molt desvari

i més carronya,

caçant natura

a cada pas.

No, puta merda!,

ell no caçava

pas la natura,

ell la creava

amb tots els seus

pinzells florits

de sublim àcid

tan refulgent,

fluorescent

talment aquells

retoladors

que hem fet servir

per subratllar

papers i apunts

súper macabres

d’aquelles aules

velles, remotes,

fetes botxins

de la innocència.

Naturalesa,

ell la va ser,

la va encarnar,

la féu brillar

als intestins

del seu fervor

apocalíptic.

Ell va crear

nous mons i cosmos.

I jo, com ell,

fecundaré,

voltats de flames,

els nous futurs.


SEX(T)INA PER A MINA LOY, POETA


En Pound va dir de tu que eres la bèstia

després d’haver llegit tots els teus versos,

perquè dins teu cremava una gran flama

que convertia en foc blanc cada pàgina.

Havies erigit el teu reialme

perquè ja sabies que eres poeta.


Però t’enamorares del poeta

i amb amor s’adormí la teva bèstia,

per culpa només seva el teu reialme,

un a un, començà a perdre tots els versos.

A tu no t’importava pas: la pàgina

del teu viure encenia una altra flama


més vibrant i elevada, una flama

que mantenia viva la poeta

i dormia entre els flancs llargs de la pàgina.

Roncava delitosa aquella bèstia

que a través de molts somnis feia versos

que anaven bastint, àlgid, ton reialme.


I és que ben teu seria un nou reialme

quan Cravan es perdés sense cap flama

i es demostrés, sens dubte, que els teus versos

eren molt més potents: una poeta

com tu mai no podria occir la bèstia

que esperava, roncant, rere la pàgina


per parir, segregar, la sublim Pàgina

primigènia, la sang del Reialme.

Tu perderes l’amor, guanyà la bèstia

la possibilitat de fer la flama

més alta del seu temps, brutal poeta

capaç de confegir milers de versos.


L’amor autèntic habita fams i versos,

la genialitat solla la pàgina,

es pot viure amb més fons si s’és poeta,

cadascú ha de bastir-se el seu reialme

que l’ajudi a ascendir cap a la flama

del riu torrencial on riu la bèstia.


Modestíssima bèstia dels versos,

saps encendre la flama de la pàgina

i teu és el reialme, Gran Poeta!


Jaume C. Pons Alorda, poeta






Comments


bottom of page