PRÒLEG
Si poguéssim parlar
amb sinceritat
rebentaríem.
CALÍGULA A MALLORCA
No veig resistència.
Tot es dóna al tot.
Els meus ulls contemplen
la fornicació lentíssima
que rau com una pestilent pandèmia panteista,
el coit constant que són totes les coses,
l’orgasme infinit que ens incinera
en el tràgic voler
cap a la boixada total.
M’hi trobo mel,
entre vergues augustes
i aquestes vagines
arrebossades de sol
que componen
el paisatge
d’un furor
que es dirigeix
a l’èxtasi etern
d’existir.
El sexe és la immanència
més màxima de màximes
i tot s’ho folla tot
a perpetuïtat.
I
ALFA
ANTONI ARTIGUES
Si t’entregues a la festa recitant tot el matí
no et desinfles com pollastre tot ben ple el seu cul de col.
El teu goig ens il·lumina com infant que sempre vol:
“A Mallorca aquestes hores semblen porcs de Sant Martí!”
Ets un mestre, Toni Artigues, el teu cor no coneix dol,
ets un sàtir, caça-nimfes, que beu gin com font nodrí
una esfera sang-barrada o el pelut d’un foradí.
La teva estrella infinita dóna llet de tità sol.
A Mallorca és el que passa, sempre falta mamellam
o potser persona forta que, com tu, tingui la fam
de justícia i alegria com un triomf de sort amb dot.
Prò cultura és una truja, no copula amb el seu xot,
i la xona és una verra: enardeix com un escrot.
Forats d’amor que exalten tanta força amb un sol clam.
II
OMEGA
BIEL MAJORAL
A Dídac Rocher,
ell ja sap per què
Si t’entregues a la gesta de cantar tota la nit
et despulles de tenebres com poal que vessa mel.
Teva veu sembla un cometa, meteorit brillant al cel,
un pou negre, fondo i verge que floreix sobre el teu pit.
Llibertats vestint albades, llur bell cant provoca zel,
sense dubte ets un prodigi, místic repte corferit,
cantes torres tan alçades com un cony molt ben cosit.
Te n’adones que ens exaltes en la dansa de la fel.
Els de Frankfurt són uns putes, prest sabran què s’han perdut,
teva barba enamorada guarda xauxa com escut.
Sigues sempre, cranc autòcton, mercader d’aquesta figa,
llur fruit sembra meravelles talment coit en cova amiga,
teva veu sempre apassiona com colors de força antiga.
Lentament, com caravanes, el teu somni sempre acut.
III
MERCURI
ÀNGEL TERRON
Acosta’t a la cova que raja i mama solitud,
un foll àngel no descarta tot l’horror d’un cor pansit
o el xaloc mentre investiga la sordesa del desig
quan tons jorns, terrors d’ivori, fan dolor de la virtut.
No se’n duu la gelosia tot el dol del que has perdut
ni hi ha orgull que tant no valgui l’horror de la gran pupil·la
com una fada tan bruta en la claror de qui destil·la
la maror de tes pubilles plenes de sucre i pinyons.
I si dorms la nit de rates com Ramon en temple gong,
ton Mercuri anant a Randa, miracle de clorofil·la,
i ho escolten totes dues, espectacle de ciclop.
L’orgull és com una flauta amb verí que amolla un fong,
encadena la misèria que s’exalta d’un sol cop.
Entengueres ‘questa guerra perquè no ets cec. Potser miop.
ACCATTONE
Eixorc és el meu cor, malvat, inútil,
macarró miserable dels suburbis.
Els meus espermatozous són ben morts,
macabres, putrescents. I no tenen pas
cap possibilitat d’endinsament,
ni d’inundació, tampoc cap força
de penetrar el gran òvul de la vida.
Sóc un erm absolut, tendal corrupte
en fons i superfície, no sóc
ni un home: sols l’espectre miserable
del pobre esperit pobre d’aquesta era.
Amb mi s’ha devastat lo popular
i ara només puc ser la puta massa
que es deixa torturar pel Capital
carnívor i inhumà. I, tanmateix,
no em rendiré del tot, emprenyaré
i no descansaré fins fecundar
les meves branques molles i ferides
al fons del niu del mal de la ciutat.
Fecundaré tot Roma i els seus cels
si s’escau, fendiré la sal matèrica
dels barris miserables, els més sòrdids,
allà on la gent es mata per un pa
o per un cony, borgatas definitives.
Amb Mozart com a banda sonadora,
cercaré el meu hereu soll, avortat
al cor de l’univers, per sobreviure.
SEX(T)INA DELIRANT DE JOAN PONÇ
Al visionari pintor generós:
Albert Pinya
Ballaran arlequins sota la lluna.
Fecundaran amb fal·lus eixa fosca.
Engendraran exèrcits meravella
que bastiran llurs cases amb boscúria.
No tindran cap paüra de la bruta
nit. Segregaran semen de pintura.
Cantaran, llavors, un goig de pintura
que esquitxarà l’ovari de la lluna,
i aquesta estarà viva, plena, bruta
d’una prodigiosa i lenta fosca
que caminarà amb mans vers la boscúria
sabent-se saba, esperma i meravella.
Tothom tindrà el do de ser meravella.
Tothom existirà talment pintura.
Totes les urbs seran caus de boscúria.
Fins i tot el sol esdevindrà lluna
perquè també la llum tornarà fosca.
L’amor guareix, fremeix, colpeix i embruta.
Oscil·la el món damnat entre carn bruta
que, en créixer, fructifica meravella.
Les abelles van rajant mel molt fosca,
la vas aprofitant per fer pintura
amb què pintes sagnants senyals de lluna.
El teu cervell ejacula boscúria
lluminosa que igualment és boscúria.
Desenterren, badocs, la puta i bruta
fel lletada de l’àmbit de la lluna,
així poden quallar el fang, meravella
del bastiment òptic de Ca’n Pintura.
A tu t’agrada viure com la fosca.
El somni es va apagant, ja fuig la fosca.
Van tornant els follets a la boscúria.
Els arlequins s’enfonsen en pintura.
Jo voldria escapar de la tan bruta
realitat cruel, vil meravella
del dia que arriba tancant la lluna.
Que hi hagi una lluna per cada fosca.
Visquin la meravella i la boscúria!
La vida bruta forja la pintura.
COM UN VAN GOGH
Jo vull escriure
com ell pintava:
a martellades,
omplint una eina
amb molts pigments
i molts de mots
sagnants, sagnants
com una llum
podrint-se bruta,
descomponent-se
a cada traç,
fent del paper
un cementiri
demencial
o un hospital
on poden néixer
nadons solars
dotats de carn
forassenyada,
amb tanta carn
per inundar
tot l’univers
a un cataclisme
immoralista.
Sí, vull escriure
com ell pintà:
sempre cagant-se
en mediocres,
sempre acusant
els més blasfems
com si cridés
per existir
envoltadíssim
de molt desvari
i més carronya,
caçant natura
a cada pas.
No, puta merda!,
ell no caçava
pas la natura,
ell la creava
amb tots els seus
pinzells florits
de sublim àcid
tan refulgent,
fluorescent
talment aquells
retoladors
que hem fet servir
per subratllar
papers i apunts
súper macabres
d’aquelles aules
velles, remotes,
fetes botxins
de la innocència.
Naturalesa,
ell la va ser,
la va encarnar,
la féu brillar
als intestins
del seu fervor
apocalíptic.
Ell va crear
nous mons i cosmos.
I jo, com ell,
fecundaré,
voltats de flames,
els nous futurs.
SEX(T)INA PER A MINA LOY, POETA
En Pound va dir de tu que eres la bèstia
després d’haver llegit tots els teus versos,
perquè dins teu cremava una gran flama
que convertia en foc blanc cada pàgina.
Havies erigit el teu reialme
perquè ja sabies que eres poeta.
Però t’enamorares del poeta
i amb amor s’adormí la teva bèstia,
per culpa només seva el teu reialme,
un a un, començà a perdre tots els versos.
A tu no t’importava pas: la pàgina
del teu viure encenia una altra flama
més vibrant i elevada, una flama
que mantenia viva la poeta
i dormia entre els flancs llargs de la pàgina.
Roncava delitosa aquella bèstia
que a través de molts somnis feia versos
que anaven bastint, àlgid, ton reialme.
I és que ben teu seria un nou reialme
quan Cravan es perdés sense cap flama
i es demostrés, sens dubte, que els teus versos
eren molt més potents: una poeta
com tu mai no podria occir la bèstia
que esperava, roncant, rere la pàgina
per parir, segregar, la sublim Pàgina
primigènia, la sang del Reialme.
Tu perderes l’amor, guanyà la bèstia
la possibilitat de fer la flama
més alta del seu temps, brutal poeta
capaç de confegir milers de versos.
L’amor autèntic habita fams i versos,
la genialitat solla la pàgina,
es pot viure amb més fons si s’és poeta,
cadascú ha de bastir-se el seu reialme
que l’ajudi a ascendir cap a la flama
del riu torrencial on riu la bèstia.
Modestíssima bèstia dels versos,
saps encendre la flama de la pàgina
i teu és el reialme, Gran Poeta!
Jaume C. Pons Alorda, poeta
Comments