Ningú

Ningú

Joan Manuel Homar

Viena Edicions, 2022

Ramon Pla prologa aquest poemari que fou guardonat amb el Premi Vila de Martorell

Aquest volum presenta un to marcadament culturalista. De principi a fi, podem trobar-hi moltes referències artístiques que ens submergeixen en el món de les arts plàstiques, del cinema, de la literatura, de la mitologia, de la filosofia... Ningú (Viena Edicions, 2022), de Joan Manuel Homar, es configura a partir de tres parts que suposen un continuum poètic i vital. D’aquesta manera, el poeta va col·locant les peces del discurs líric en diferents compartiments que, tanmateix, es retroalimenten per donar cos i ànima al poemari. A la primera part trobam de seguida referències explícites al títol mateix dels creadors que generen l’impuls poètic de l’autor: Hockney, Caravaggio, Constable, Schiele, Bergman, Fellini, Hemingway, etc. Es tracta d’una mirada sempre subjectiva i renovelladora que ens apropa a l’obra d’aquests genis que s’han guanyat un lloc de privilegi al Parnàs. Avançant en el poemari, Joan Manuel Homar confegeix la segona part a partir de diverses reflexions centrades en el fet creatiu, en el procés d’escriure, en aquesta necessitat del poeta de donar sortida a la lletania d’imatges, sensacions, anècdotes, emocions... que van covant al seu interior. «Escriure un vers és fer un retoc humil / en una ala d’un àngel de Fra Angelico», ens diu el poeta a fi de descriure la pròpia tasca. Aquest ningú del títol va sorgint de forma regular en diferents poemes, i podem intuir que el poeta destaca la importància de l’obra enfront de l’autor o bé que gràcies al do de la paraula el creador pot jugar amb l’alteritat. «Mai no és ningú, qui escriu, tan sols una ombra / entre les cendres d’aquella veu sola», ens diu a tall d’exemple. A la tercera part, podem veure poemes més anecdòtics, més del dia a dia o sorgits a partir d’algun viatge que sempre desvetlla l’atenció dels sentits. En conjunt, Joan Manuel Homar ha construït un recull poètic amarat de les passions i els delers particulars, una obra de to serè i mirada reflexiva que aconsegueix uns versos purs i rítmics gràcies al bon conreu dels decasíl·labs.