top of page
  • Writer's pictureMiquel Àngel Vidal

L'ombra allargada de Llorenç Villalonga

POLÈMIQUES EN ELS PREMIS CIUTAT DE PALMA (II)



Hi ha una mena d’escriptors que, sigui per les circumstàncies, per l’actitud vital o per conviccions ideològiques, adopten una postura personal i ètica que en podríem qualificar de mesquina o abjecta. O de les dues coses. La majoria, mediocres, són oblidats amb el pas del temps; però uns pocs, les obres dels quals estan molt per sobre de la seva personalitat i del seu comportament civil, ens deixen astorats quan n’analitzem els fets biogràfics. Com Louis F. Cèline o Knut Hamsun. Un cas evident a la nostra literatura és Llorenç Villalonga. I no sols per la filiació falangista, la complicitat amb el franquisme i la delació d’escriptors catalanistes o esquerrans, sinó perquè la seva vida està esquitxada de fets que podríem catalogar de miserables (si més no, aquesta és la impressió que hom té en llegir la seva correspondència completa). Una de les actuacions que queda palesa en aquest epistolari i en altres testimonis, i que poc ajuda a tenir bona opinió de la seva alçada moral (molt lluny de les extraordinàries pàgines de 'Bearn' i 'Mort de dama'), és la intervenció gairebé sistemàtica, en els premis Ciutat de Palma, per afavorir els amics i autors que ell preferia.



A la convocatòria de 1958, Villalonga escrivia a Jaume Vidal Alcover: «supongo que te llevarás el premio de poesia» (es referia al recull poètic 'Sonets a Eurídice') i també augurava el de novel·la per Manuel de Pedrolo. Cap dels dos guanyaren (els premis de 1959 foren per Baltasar Coll i Gabriel Cortés). No s’esforçà gaire perquè així fos. En el de teatre, en canvi, hi invertí moltes energies. Volia afavorir Baltasar Porcel que es presentava amb 'Els condemnats'. Per octubre envià una carta a l’escriptor andritxol on detallava les intervencions que havia fet i les que preveia fer perquè li fos concedit el guardó. I, en efecte, ho aconseguí. En una missiva posterior a la concessió del premi enviada a Vidal Alcover, deixà clar que «yo patrocinaba la comedia de Odín» (pseudònim de B. Porcel).


Per a la convocatòria de 1960 va col·laborar, i molt, que tornés a guanyar Baltasar Porcel. Aquest cop en la categoria de novel·la. En una carta a Joan Julià Maimó, un cop adjudicat el premi (febrer 1961), escriví: «Sonegre se’l mereixia (...) Jo no era del jurat, però vaig fer tot lo possible perquè se’n dugués el premi». I vaja si ho va fer. En més de cinc cartes a Porcel li explicà les estratègies que estava usant perquè guanyés. Arribà al punt, sols per quedar bé davant d’un dels membres del jurat, d’insultar públicament Jaume Vidal Alcover dient-li que era una «puta barata», després que aquest acusés el tribunal d’aquell any d’«incapaç».


Aquella convocatòria va tenir també una petita polèmica a causa de ser declarat desert el premi de poesia. Jaume Vidal criticà aquesta decisió i en el Diario de Mallorca se’l qualificà de poeta «histérico y sábelotodo». Villalonga comentà el fet dient: «Els poetes han cloquejat com les gallines. S’han estirat els cabells, han escrit cartes, han celebrat coloquios, han escaïnat fort ferm. L’any passat es declarà desert el premi de novel·la i els novel·listes no cridaren tant. Naturalment, els poetes han de ser més sensibles i han reaccionat 'tal una verge que li toquen l’himen'». Cal dir que en el premi, declarat desert, s’hi havia presentat Miquel Àngel Riera amb el recull 'Poemes a Nai'.


Entre els diversos episodis sobre els premis dels quals Villalonga en fou protagonista, el cas més notable i escandalós de les seves maquinacions perquè es decantés el guardó cap a un dels seus protegits fou a la convocatòria de l’any 1961, però com que dona per un article sencer, la deixarem pel proper.

Per gener de 1963, pocs dies abans de la concessió del premi hi va haver una altra polèmica: el batle i un regidor havien insultat Josep M. Llompart, membre del jurat, per afirmar que Josep Tous i Maroto, que havia estat anomenat fill il·lustre de Palma, era un poeta mediocre. Això feu que Villalonga presentés la seva dimissió com a president del jurat. Pel que sembla Gafim parlà amb ell i el convencé que si no dimitia guanyarien tots els premiats que ell escollís. I així fou: Llorenç Moyà en teatre, Josep M. Palau en novel·la i Josep M. Forteza en poesia. El més al·lucinant és que Villalonga en escriure a Porcel per explicar-li tot aquest procés el dia de Sant Sebastià, el de la concessió dels premis, va concloure: «Supongo que todo esto te parecerá pornografía moral. Lo es. Ahora falta la cena y el discursito del alcalde. Misere nobis.»


A la convocatòria de 1963 tornaren els rumors de conxorxa. Per octubre el farmacèutic Rafel Llobera i l’escriptora Maria Dolors Llorente havien convidat a la seva possessió de Son Danús (Santanyí) Llorenç Villalonga, Bernat Vidal, Llorenç Moyà i Miquel Pons. Després de dinar, anaren a Cala Figuera.


Possiblement no era aliè a aquesta convidada el fet que els hostes (si exceptuem Miquel Pons) eren membres del jurat dels premis Ciutat de Palma d’aquell any i que l’amfitriona hi presentava una novel·la. En la correspondència dels darrers mesos d’aquest any, Villalonga, que havia llegit la novel·la abans de ser lliurada al premi, li feu (com es pot comprovar a l’epistolari) algunes recomanacions estilístiques i fins i tot argumentals que Llorente seguí al peu de la lletra abans d’enviar-la. De fet, a la carta del 16 d’octubre de 1963, Villalonga li demanà: «¿Presentaste ya tu novela?»; i abans de firmar conclou en l’acomiadament: «tu buen amigo que espera poder felicitarte después del Premio».


Dia 20 de gener de 1964 es proclamà guanyador del guardó de periodisme Antoni Pizà, de teatre Gabriel Cortés per 'Els compares', de poesia Ana Inés Bonnín per 'Compañeros de ruta', i de novel·la Maria Dolors Llorente per 'La casa Desmur'.


Més que per l’ajut de Villalonga, la polèmica va sorgir per un dur atac a la revista D de Barcelona de Marià Gual de Torrella, descendent dels Gual-Desmur, i per algunes cartes a la revista Destino sobre l’escassa qualitat de l’obra, fins al punt que Villalonga, en un acte de restablir l’honor ferit per la part que li pertocava com a membre del jurat i prologuista de l’obra, envià una carta de descàrrec a la revista Destino que fou publicada dia 16 de juny de 1964.

Miquel Àngel Vidal, escriptor

Comments


bottom of page