top of page
Writer's pictureEncarna Constantino Montilla

L'Antic, el Nou i d'Última. L'altra llegenda de Sant Jordi




En aquell aparador de vidre s’exposaven dispositius d’una gran diversitat de marques, models, preus i procedències, cadascun  d’ells amb una avaria més o menys complicada de reparar.

Cap no superava en prestacions al que el tècnic tenia damunt del taulell canviant-li la bateria.

-Jo he vist situacions que no podries ni imaginar. Uf, quina quantitat d’escenes escabroses emmagatzeme! -exclamà un aparell de l’expositor bastant Nou. I encara afegí: -no les ha captades totes el meu usuari, també n’hi ha dels seus contactes.

-Les meues imatges no són d’una qualitat exquisida, però he enregistrat converses amb opinions, pròpies i alienes, que et farien esgarrifar-li replicà un aparell Antic, amb veu rogallosa. El meu amo prenia importants decisions-i abaixant el volum,-alguna de les quals podria ser delictiva.                                                     I tu per què ets ací?

-El meu usuari m’hi va portar perquè em repararen la pantalla, però el mateix dia n’adquirí un nou molt semblant a mi. No crec que torne mai a recollir-me -es queixà el Nou.

-No ho dubtes. T’ha abandonat. Jo en canvi, tan simple com soc, em trobe en plenes facultats i tot em funciona. El qui ha mort, de vell, és el meu amo, i com que la persona que netejava casa no sabia on podien reciclar-me, em va portar ací.-li aclarí l’Antic.

En escoltar la rivalitat i els laments que es confessaven aquests dos, el dispositiu d’Última generació del taulell es decidí a intervenir i demostrar-los la seua superioritat. Volia deixar-los bocabadats.

-Disculpeu, no cal que discutiu per quin dels dos és més útil o més important; processe jo més dades en un dia que vosaltres  en tota la vostra vida.

Actualment no se sol parlar per comunicar-se. Li resulta violent, al destinatari, que envaisques el seu instant, tots el seus instants. Ara la gent usa aplicacions com WhatsApp, Twitter o X, TikTok Instagram,... 

- I on és la comunicació directa i simultània si el teu interlocutor no atén en el mateix moment el teu missatge? Massa canals per a tan  poca espontaneïtat!-sospesà l’Antic.

El dispositiu d’Última generació vibrà per traure’s l’ansietat i els explicà amb paciència, que els del seu nivell no havien nascut amb la finalitat de comunicar, sinó sobretot, amb la d’informar i més enllà, la de formar.

-Informar? No voldràs dir desinformar? He sentit parlar de la rapidesa amb què es propaga una notícia falsa i que quan cal desmentir-la no la trobes enlloc.-s’inquietava el Nou.

-I què em dius de l’allau de continguts que oferixen els milanta pseudo-experts en qualsevol àmbit, continguts dirigits a formar, o millor dit a manipular la joventut?-denunciava l’Antic.

D’Última defengué que és a través de les aplicacions i les plataformes com la jovenalla forja la seua personalitat, la seua identitat, les seues opinions, la seua conducta i les seues aspiracions entre els models que hi troben. Ells i elles poden triar lliurement.

-No, no, lliurement no. Segons els algoritmes.-li rebaté el Nou.

-Mira si soc completa que el meu amo m’usa per fer les tasques acadèmiques a casa, i fins i tot llig textos literaris.-assegurà d’Última.

-El plaer de la lectura en un telèfon? Això no deu ser saludable. Ben prompte necessitarà ulleres.-sentenciava l’Antic.

-El meu propietari usa un llibre de la mida d’una quartilla, que pesa poc i  no danya la vista perquè la pantalla és de tinta líquida.- informà el Nou.

-I quina obra és? Sempre llig el mateix llibre?-s’interessà l’Antic.

En això s’escoltà la porta d’entrada al comerç i d’Última reconegué el seu amo. Aleshores s’acomiadà dels seus companys amb l’únic disgust que no hagueren apreciat les seues capacitats.

-Adeu, obsolets!

-Adeu, d’Última. Ens tornarem a veure quan et puge la febre a la bateria.

-Adeu, obsolescent!-li pronosticà el Nou.

L’Antic  insistí en eixe fantàstic llibre i el Nou li contà que es tractava d’un dispositiu electrònic on es podien descarregar totes les obres que estigueren digitalitzades; que els llibres virtuals es compraven per internet i resultaven més barats.

-Ui, això deu facilitar el frau. Segur que s’han trobat maneres d’aconseguir-los il·legalment-sospità l’Antic. 

Aquest li assegurà que la majoria dels seus contactes eren lectors de llibres impresos. El Miquel, per exemple, havia reunit  més de tres mil volums en una magnífica biblioteca a casa.  N’estava ben orgullós. Sovint recorria la mirada pels lloms d’un prestatge o altre i cada títol li provocava una emoció diferent, ja fóra de pura admiració envers l’autor o pels records que li evocava l’obra.

-El meu usuari no disposa d’una estança a casa que puga omplir de prestatgeries! A banda d’açò, li sap greu la quantitat d’arbres que s’han de talar per fabricar llibres en paper.-explicà el Nou la seua consciència ecològica.

-Sí, és cert. Un exemplar en paper té un impacte ambiental, però un aparell electrònic genera residus tecnològics quan ja no servix.-argumentà l’Antic.

Un ereader, segons el Nou, era una ferramenta superpràctica si te n’anaves de viatge; tant en la lectura per plaer com en la d’estudi, et permetia treballar sobre ell subratllant, anotant comentaris o buscant al diccionari.

-Però eixa eina no la sabrà utilitzar la xicalla. Ni tampoc crec que els procure  una concentració òptima en el text.

-És molt senzill de manejar. No és com pilotar un F-35!

L’Antic dubtava que les il·lustracions d’un conte infantil, d’un còmic o d’una novel·la gràfica foren d’una qualitat tan bona com les d’un llibre imprés.

I opinava que un llibre en paper et reclama més sentits que la vista: el toques, l’olores, gires la pàgina i marques  amb un punt de lectura(un bitllet de tren, una entrada d’un concert, o una cartolina elaborada a l’escola) que passat un temps et farà reviure el moment.

-Ah, i de vegades tens l’oportunitat que el propi autor o autora te’l dedique en una fira. O també  en pots  regalar , o prestar-ne.

-Saps? Un  llibre digital també pot esdevenir un objecte amb valor emotiu. Un contacte meu, la Lluïsa, ja faria dos anys que no llegiria cap novel·la si no fóra perquè el seu fill li’n regalà un. Per a ella, el llibre digital és un magnífic invent. Ha perdut molta visió i aquest dispositiu li permet adequar-se la mida i la tipologia de la lletra, la il·luminació de la pàgina,... Li ha allargat la seua vida de lectora empedreïda. I sempre diu que quan ja no puga llegir, escoltarà audiollibres.

-Eixe cas és commovedor. Hem d’admetre que ambdues modalitats de lectura son vàlides i que cadascuna d’elles té uns usos diferents o complementaris.-conclogué l’Antic.

-Hi estem totalment d’acord.

Es quedaren una estona en silenci, fins que una veu d’adolescent, en una octava més alta, irrompé en la sala.

-Hola, hola, amics! He tornat.

-Què t’ha passat ara? Ens estranyaves, veritat?

-Que no, que no! Que he caigut al riu en un selfie imprudent de la meua usuària.

-Has tingut sort que la foto no fóra des d’un penya-segat.-continuà burlant-se el Nou.

-No et preocupes, que d’ací eixiràs com a nova.-la volgué tranquil·litzar l’Antic.

- O et substituiran per un dron, que capta  millors vistes- ,xiuxiuejà el Nou, amb sornegueria.

-Ja prou d’ironies! Com que hem de romandre  junts durant un temps, serà millor que ens avinguem.

-I què hi ha circulant ara per les xarxes socials?

-Ui, estan calentetes! Ara els representants dels Estats en guerra les utilitzen per anunciar els atacs amb míssils.-els actualitzà d’Última.

-Veieu com falla la comunicació? Si parlaren...

-Però el que més està interessant a la meua usuària és el darrer vídeo de YouTube que està petant-ho. Voleu que vos el passe?-els proposà d’Última.

-Clar que sí!-exclamaren alhora.

-És la demo d’un videojoc  que estan a punt de llançar. Els jugadors podran adoptar el rol d’un cavaller, d’un drac o d’un ciutadà:

<< La ciutadania, esvalotada i atemorida, veié aparéixer per l’ampla avinguda asfaltada un cavaller a cavall abillat amb un esplèndid arnés.

En Jordi s’apropà a la multitud buscant la princesa en perill que hauria de salvar, però una dona li escridassà:

-Oblide’s ja de les princeses. Al segle XXI gaudeixen d’un blindatge total i són invulnerables, elles i les seues reials famílies.

I li suplicà protecció contra un drac que els estava robant parcel·les i fragments de les seues vides.

Allà hi eren, indefensos, milers d’habitants, en un immens parc tecnològic d’empreses i elements arquitectònics que imitaven una ciutat.

Hi havia gratacels, quasi transparents, sense balcons ni terrasses, sense cortines ni tendals; i també estructures de formigó i acer en forma de torres i cúpules que subjectaven tot d ‘antenes i receptors.

Els ciutadans li exigiren que aquesta vegada no havia de matar la bèstia, sols atrapar-la i immobilitzar-la.

En Jordi no entenia res, però el seu tarannà d’alliberador l’impulsà a acceptar el repte.

Esperonà suaument el cavall i s’adreçà cap a la zona més oberta del polígon. La massa de gent s’obrí a un costat i altre de l’avinguda per deixar-li pas.

De seguida albirà el drac, ajupit sobre la gespa sintètica a vora d’un llac artificial.

No era un drac com els que en Jordi havia vençut fins ara. Estava protegit per una carcassa flexible que refulgia com una armadura, formada per escates de metall i plàstic. D’arreu del seu cos li penjaven cables, més o menys llargs, acabats en tot tipus d’endolls i clavilles.

De seguida que se sentí amenaçat, s’alçà i s’encarà a l’intrús, mirant-lo de fit a fit, amb uns ulls com dues llanternes enceses travessant una nit de boira.

En Jordi col·locà  la llança en horitzontal enganxant-li el rest a la seua cuirassa, agafà les regnes fermament i posà el cavall al galop en direcció al drac.

En l’últim moment li buscà el flanc dret i aconseguí traspassar-li la pota davantera amb la punta de ferro de la llança.

Ningú no s’adonà que d’aqueixa ferida vessava un àcid de bateria oliós barrejat amb micropartícules de minerals, metalls i hidrocarburs, que desintegrava l’asfalt.

La fera esbufegà, féu un ràpid gir i colpejà amb la poderosa cua el cavall i el genet. Ambdós eixiren disparats a gran velocitat.

El cavall s’ incorporà i s’allunyà espantat de l’ escena. En Jordi, de bocaterrosa i atordit, veié de reüll com el drac l’envestia i, encara que rodolà sobre si mateix per esquivar-lo, sentí les urpes que li travessaven la malla i li destrossaven el genoll.

Mentre el drac tornava a l’atac, en Jordi, coixejant, recuperà la llança,  i utilitzant-la a manera de perxa, féu un bot i atrapà un dels cables que li penjaven.

Aleshores escalà fins el llom i li assestà un colp precís allà on li naixia la cresta.

La fera rugí de dolor, baté les ales i s’enlairà pesadament. El guerrer caigué a terra entre un muntó de components que expulsà la ferida: processadors, discs durs, targetes gràfiques, de memòria,...

En Jordi cridà el seu cavall amb desesperació però quan intentava muntar, escoltà un fort aleteig a sobre d’ell i sols tingué temps de despenjar el seu escut.

El drac escopí una potent flamerada que en Jordi contingué protegint-se amb l’escut. Al cavall ,li socarrimà la testera  i la gropera. Tanmateix, aquesta vegada es mantingué quiet, fidel al seu amo.

Quan el drac els sobrevolà de nou, en Jordi observà que ho feia amb dificultat, que les seues escates ja no brillaven i que expulsava fum, cendres i sutja de la seua espantosa gola.

 Així s’enterbolí l’aire, amb una sentor asfixiant a neumàtic cremat.

Estava visiblement malferit i es retirava.

No s’aïllava, però, a morir en la intimitat, sinó a      carregar-se d’energia en un colossal edifici.

Acompanyat per tots els veïns, en Jordi entrà en  aquella construcció i comprovaren que el drac jeia en l’espaiós rebedor, amb tots els seus endolls connectats a les preses de corrent. El seu cos irradiava una gran resplendor per l’extraordinària quantitat de watts que absorbia.

Un grup d’ells trobà la caixa d’alimentació elèctrica i abaixà els interruptors.

El drac amagà el cap sota una ala i s’apagà.

Amb molta precaució, anaren acostant-se i començaren a arrancar-li les  escates per extraure tot allò que els pertanyia.

S’havien organitzat per equips.

-Recordeu: necessitem el monstre. Només li prendrem allò que posa en perill la nostra identitat, la seguretat o la privacitat.

-Ei, ei, aquí hi ha l’intestí de clonació d’imatges, amb dades biomètriques i tot!

-I aquí el de la suplantació de veus humanes!

-He trobat un budell on Einstein explica física. Però si està mort!

-No, no, això no li ho extirpes. És vàlid per a un ús didàctic.

-Mireu, no sé de quina víscera ha sortit açò: son estossecs de persones.

-Aqueixa tampoc li l’extraurem, que l’usaran en medicina per diagnosticar malalties.

En Jordi mirava esbalaït aquell espectacle.

La gentada li agraí el seu coratge i ell se n’acomiadà sense entendre res. 

-Adeu, fins al proper any!- cridà fent encabritar-se i renillar el seu cavall, com un autèntic heroi.

La població trobà dades, aplicacions i plataformes en els òrgans del drac que no sabia si els perjudicava o els beneficiava, del camp de la meteorologia, de les actuacions militars, de la comunicació, de la creació  literària,...

-Aquest monstre té la capacitat d’aprendre patrons i segons les dades que li introduïm, crea.

- Escolteu, açò és imparable. Necessitem urgentment posar-nos a legislar sobre l’ús que en podem fer.

-Sí, si és vàlid, lícit i ètic en cada cas.

-Exacte. Amb seny, enteniment i trellat.

Els ciutadans, esperançats, connectaren un altre cop el drac per tal que conservara tota la resta de dades i funcions.>>

Comentários


bottom of page