Evocació de l'Associació per la Cultura de Mallorca

Aquest treball, quan es commemora el centenari de l’acta fundacional de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), és una pinzellada evocativa de l’allau d’activitats realitzades al llarg dels tretze anys i tres mesos de vida de l’entitat. Una anàlisi crítica contrasta les diverses conductes d’alguns dels protagonistes davant de la insurrecció feixista-militar.

L’epíleg, amb arguments i documents, permet d’atribuir la iniciativa amb absoluta convicció a Pere Oliver i Domenge (1886-1968), una figura gegantina en la defensa de la llengua, la cultura, el territori i la identitat del conjunt de la nació catalana, que encara avui reclama un reconeixement equitatiu a les seves aportacions.

Un centenari que cal evocar

Al costat d’altres organitzacions, l’Obra Cultural Balear ha volgut retre un just homenatge a l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), entitat de la qual es proclama continuadora, arran del centenari de la fundació. Dels actes programats, en romandrà testimoni una placa commemorativa de l’Ajuntament de Palma a l’indret on hi havia la primera seu de l’associació.

Dia 1r d’abril de 1923, al carrer Bisbe Maura1 de Palma, es reuniren Alfons Aguiló, Andreu Bordoy, Jaume Busquets, Joan Capó, Josep Claverol, Nicolau Dameto, Emili Darder, Joan Ferrer, Ignasi Fortesa Rei, Guillem Fortesa, Miquel Garau, Miquel Marquès, Julià Oliver, Antoni Quintana, Rafel Ramis, Elvir Sans, Jaume Sastre i Enric Vives per tal de constituir una entitat encaminada al foment de la cultura. Per unanimitat, els reunits aprovaren el nom d’Associació per la Cultura de Mallorca i un reglament que remeteren al Governador Civil en demanda de validació per tal de convocar una Junta General i determinar la directiva de l’entitat. L’acta de la sessió feia realitat una crida pública llençada sis setmanes abans per vuit prohoms. Atesa la importància de la proposta, es detallarà al final en un epíleg, amb la descripció dels vuit signataris.

Un precedent a Sóller?

Fruit de la voluntat individual que destacava a Mallorca com a gran valor en potència, a Sóller Miquel Ferrà havia creat el Correu de les Lletres, inserit en el setmanari del poble. Amb periodicitat irregular, en sortiren només tretze números, entre l’octubre de 1920 i l’abril de 19222.

També a Sóller, aquesta vegada per iniciativa de Joan Pons i Marquès, en línia amb la tradició mallorquina dels almanacs, el 1921 apareixeria l’Almanac de les Lletres3. Justament, aquesta publicació anual seria acollida per l’Associació per la Cultura de Mallorca fins a l’extinció forçada de l’entitat arran de la Guerra dels Tres Anys.

La gran tasca (i les peripècies) de l’ACM

* Tres etapes?

Les veus enciclopèdiques, aferrades al laconisme i a una freda neutralitat aparent, no permeten copsar la dimensió de la feina realitzada per l’associació durant la seva breu existència. Cal indagar i fer recerca entre la dispersa informació per dotar-la del valor que reclama la gran tasca realitzada4. D’altra banda, la informació acadèmica a l’abast no analitza, ni estudia, ni classifica les diverses etapes, fàcilment identificables, que va viure l’entitat. En paral·lel a les seves publicacions i gràcies a elles, com a mínim, es pot parlar de tres moments. El primer període aniria des del setembre de 1923, a partir de la Dictadura de Primo de Rivera, fins al gener de 1930, amb la Dictablana del general Berenguer, quan l’associació, controlada i censurada, redueix la seva projecció i es limita, sota el llapis vermell, a les publicacions. La segona època, des del gener de 1930 fins als Fets d’Octubre de 1934, seria la més productiva, de major projecció exterior i de més relleu. La tercera, fins al 1936, vendria marcada per la divergent posició davant dels fets revolucionaris d’octubre del 34 entre la gent de lletres, molt majoritàriament conservadora, i les persones de ciències, molt majoritàriament d’esquerres. L’esqueix es va fer evident quan els darrers (Francesc de S. Aguiló, Andreu Crespí, Emili Darder o Pere Oliver Domenge) abandonaren l’associació i, de manera notable, deixaren de col·laborar a La Nostra Terra.

Aquest treball pretén de completar i complementar una perspectiva general del que va ser i va significar l’Associació per la Cultura de Mallorca.

* Dos logos

Just constituir-se l’associació, la Delegació de Felanitx va crear, de la mà de l’excel·lent il·lustrador Mateu Oliver, un logo modernista que utilitzaria per a moltes de les seves activitats (la convocatòria el mes de juny de 1923 dels Jocs Florals, conferències, publicacions…). Nou anys després d’aquella icona, el març de 1932, l’ACM informava de l’aprovació del seu segell (de Ciutat) i, des d’aleshores, va ser utilitzat a la seva correspondència i a les publicacions.

* Dos locals

L’ACM signà l’acta fundacional a l’entresol del n. 2 del carrer Bisbe Maura, el mateix carrer del Liceu Ripoll al costat esquerre del Teatre Balear.

Set anys després de la constitució, el maig de 1930 l’ACM va traslladar-se al n. 40 del carrer Palacio (avui Palau Reial), on havia estat la seu de l’Ateneu Balear, davant del Crèdit Balear (avui Conselleria d’Hisenda) a la mateixa banda i no gaire lluny del Círculo Mallorquín5.

* Quatre presidents i set delegacions

El primer president de l’associació va ser Elvir Sans i Rosselló (1923-1924). El rellevà Emili Darder i Cànaves (1925-1932). El tercer va ser Miquel Massutí Alzamora (1933-1934)6. Finalment, el quart i darrer president va ser Josep Sureda i Blanes (1935-1936). Pel que fa a delegacions, l’ACM en va obrir a Felanitx, Sóller, Andratx, Capdepera, La Soledad, Pollença i Inca. El mes d’agost de 1931, es varen designar delegats personals de l’entitat a tots els pobles de Mallorca. Entre d’altres funcions, difonien arreu de l’illa els calendaris i els almanacs que assoliren tirades superiors als sis mil exemplars.

* Jocs Florals

Foren moltes les iniciatives que va dur a terme l’ACM, malgrat les nombroses tribulacions que va haver de suportar7. La primera activitat rellevant va ser l’organització dels Jocs Florals que se celebraren amb èxit a Felanitx el mes de setembre de 1923, organitzats per la delegació d’aquell poble. Una setmana després, el cop d’estat de Primo de Rivera decretà una dura normativa, amb prohibició i imposició de símbols8. Per aquest motiu, de cara als propers Jocs Florals prevists a Palma l’any següent, Miquel Massutí Alzamora escrivia: els haurem de suspendre perquè el batle i el governador volen imposar-nos banderetes i marxes reials que no estam disposats a tolerar. Efectivament, els jocs de 1924 es feren a Sóller i els de Palma no es convocaren fins a l’any 1935, ja en època republicana9.

* Exposicions

L’estiu de 193o es va fer una magna Exposició d’Higiene Social que va ocupar les quatre grans sales de la nova seu de l’associació, amb cartells, gràfics i fotografies. Amb cinc metges de l’ACM (Alorda, Darder, Porcel, Valentí i Vanrell), s’informava del càncer, del tifus, de la diftèria, de les malalties venèries, de l’alcoholisme… Amb mapes de natalitat, mortalitat i malalties infeccioses, es posava èmfasi en la necessitat de la higiene i la transcendència de la neteja. La mostra va ser molt visitada i elogiada. Després de dos mesos, el setembre la mostra es va traslladar a Artà i l’octubre a Son Servera.

Una activitat que va assolir un gran èxit de participació i de públic, va ser la convocatòria d’un concurs anual de Flors. Les mostres es feren a la Llotja de Palma i, a partir de 1932, al final de la Rambla, als salons del Trocadero i els seus jardins d’arbres centenaris.

El 22 d’abril de 1934, amb la col·laboració de la Societat ArqueològicaLul·liana, l’ACM va organitzar en el Saló Groc del Palau de la Diputació una Exposició del llibre mallorquí des de la Renaixença 1833-1933. La inauguració va ser un èxit, amb parlaments d’Elvir Sans, Josep Sureda Blanes i Emili Darder, el qual atribuí tot el mèrit de la mostra a Joan Pons i Marquès i aprofità per deplorar no haver aconseguit encara el decret de bilingüisme a favor de la nostra llengua.

Un any després, coincidint també amb la Festa del Llibre, l’ACM va muntar una exposició a la Galeria Costa.

* Excursions i expedicions

Una de les activitats de més èxit de l’associació foren les excursions guiades arreu de l’illa a espais d’interès històric (Capocorp, Castell d’Alaró, Cala Sant Vicenç, el Pi dels Montcades…). Fora de l’illa, cal esmentar la que es va fer a Eivissa, el mes d’agost de 1931, en defensa de l’Estatut amb una cinquantena d’associats, rebuts per les autoritats de l’illa i amb entrevistes a personalitats com Isidor Macabich. De manera molt destacada, sobresurt l’expedició de setembre de 1932 a Barcelona, amb motiu de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya.

La crida conjunta de l’ACM i Acció Republicana va permetre noliejar un vaixell per traslladar gairebé mil persones10. Cal no oblidar tampoc la representació de l’ACM en els actes commemoratius del setè centenari del naixement de Ramon Llull organitzats a Montpeller l’any 1933 per la seva Universitat.

* Cursos, audicions, conferències…

Des del primer dia, l’ACM va impulsar un programa d’activitats ambiciós. Això no obstant, la Dictadura de Primo de Rivera, sobrevinguda quan no feia mig any de la fundació, va frenar l’ímpetu inicial i va fer restringir molts de projectes. Arran de la Dictablana del General Berenguer, a partir de gener de 1930, es va recobrar la capacitat organitzativa. El trasllat al nou local, el maig de 1930, va permetre disposar de sales espaioses. S’hi organitzaren moltes d’activitats, sovint simultànies, als diversos espais. Des d’aleshores, l’associació va viure una segona etapa de major intensitat en tots els ordres. S’impartiren cursos de mallorquí i altres idiomes (llatí, anglès, alemany i castellà), de Prehistòria, d’Història, d’Història d’Art, de Biologia Marina, de Geografia, de Literatura (mallorquina i universal), de Psiquiatria, de Folklore… Foren d’alt interès, amb elevada participació, els cursos de Gramàtica adreçats en exclusiva als mestres d’escola.

A la nova seu social, s’hi feren audicions musicals i, també, amb assistència nombrosíssima de públic, recitals de poesia (Guillem Colom, Llorenç Riber, la poeta cubana Emilia Bernal…), amb qualque intercanvi amb poetes del Principat. Igualment, foren habituals les conferències: Miquel Massutí, Miquel Forteza, Francesc de S. Aguiló, Emili Darder, Arnest Mestre, Llorenç Riber, Francesc de P. Navarro, Bartomeu Darder, Josep Sureda Blanes, Joan Estelrich i molts d’altres, amb la curiositat de la que va fer el febrer de 1931 Llorenç Villalonga, Diabetes, quan ja publicava invectives contra l’associació des de la premsa.

Més enllà del propi local, l’ACM va promoure cursos d’ortografia a diversos pobles i al Círculo Mallorquín de Palma. Des del 1923, Francesc de Sales Aguiló i Maria Mayol impartiren cursos de català a Palma, Sóller i Felanitx.

* Conferències a la Part Forana

La delegació de Felanitx, l’any 1928, va organitzar un exitós cicle de conferències a La Protectora: Les malalties infeccioses per Emili Darder, Les estacions prehistòriques de Felanitx per Andreu Crespí, L’ideal en Art per Mateu Oliver, La Germania per Pere Oliver i Domenge, Curiositat de la vida de qualques bestioles per Arnest Mestre i Un deure social: la higiene de l’especie per Francesc de Sales Aguiló. Algunes d’aquestes conferències es feren, després a Palma, Artà i altres pobles.

* Agrupació juvenil

L’octubre de 1930, l’ACM aixoplugà la Joventut Escolar de Mallorca, dirigida pel mestre d’escola Joan Sancho Llodrà. La va presentar públicament Emili Darder, dia 30 de novembre en el Teatre Líric, amb el parlament L’ànima nova de l’estudiant. El Nadal de 1931, en el si de la Joventut Escolar, es va crear una secció orientada a formar els aspirants a obtenir plaça de mestres. Quan es va obrir la possibilitat de posar noms als centres d’ensenyament, la Joventut Escolar va elevar la proposta d’anomenar Ramon Llull a l’Institut de Palma.

En el camp de l’oci, fomentaren les excursions i els intercanvis. L’estiu de 1931 participaren en el campament organitzat per Palestra al Pla de la Garga (Osona), al costat de catalans i valencians on, amb germanor hi ha onejat la nostra senyera. També varen promoure cursos de gimnàstica i crearen un equip de futbol. Malgrat l’embranzida dels primers anys, l’any 1934 ja no hi ha notícies d’aquella agrupació.

* Implicació política

Tot i que, reiteradament, l’ACM feia bandera d’apoliticisme, el 1930 molts dels associats participaren activament en la fundació del Centre Autonomista. Tanmateix, l’associació no es va fer aliena a situacions que anaven un poc més enllà de l’estricte àmbit cultural. En posarem dos exemples. El maig de 1931, reclamaren a l’Ajuntament de Palma que interessi que l’aprovació de l’assignatura de Gramàtica de la nostra llengua sia obligatòria als centres de Segona Ensenyança i a les dues Normals. El mes d’agost, l’ACM va remetre un ofici a tots els diputats per Balears instant a evitar que en el Projecte de Constitució es prohibeixi la Federació de regions autònomes, per quant no voldríem que es destruís la possibilitat de reconstrucció en el futur de la Catalunya integral.

Sens dubte que l’activitat política de l’ACM més destacada va ser promoure, l’any 1931, la redacció del mai reeixit Avanprojecte d’Estatut d’Autonomia. L’article 1r es referia al territori de les Balears, integrat per les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i altres de menors. Atesa la negativa dels menorquins a fer-ne part, l’avantprojecte esdevindria únicament de Mallorca i Eivissa. A banda de fer oficial la llengua, també es pretenia inicialment el règim econòmic del País Basc. Resulta prou significatiu que, dels 10 delegats escollits per l’Assemblea per fer la redacció definitiva, 8 eren membres de l’ACM i col·laboradors de La Nostra Terra11.

* Difusió de la bandera

Quan, dia 9 de juny de 1930, es va derogar el decret de Primo de Rivera de setembre de 1923 que il·legalitzava l’ús dels símbols que no fossin els d’Espanya, l’ACM va fer pública la petició a les institucions que sigui hissada la nostra ensenya. Algunes ho assumiren d’immediat i es va instal·lar als balcons de la Diputació i dels Ajuntaments de Palma, Capdepera, Felanitx, Inca, Montuïri, Sa Pobla, Sencelles, Sóller i Valldemossa. Les cròniques que informen de la proclamació de la República a Palma i a Felanitx, l’abril de 1931, destaquen la hissada de la nostra bandera.

* Publicacions

a) El Quadern

El mes de maig de 1923 l’ACM publicà el seu primer bolletí. Amb caràcter mensual, amb qualque mancança, n’arribà a editar 26 números fins el desembre de 1925. Tot i la ideologia aclaparadorament conservadora de les diverses juntes de govern (excepte la presidida per Emili Darder), la publicació va ser objecte de censura i, fins i tot, de persecució durant el govern de Primo de Rivera12. A les dificultats, cal afegir l’atac persistent que l’ACM patiria al llarg de la seva existència per part de Llorenç Villalonga13.

b) L’Almanac de les lletres

Una altra publicació destacada de l’ACM, herència com s’ha dit de la iniciativa sollerica, va ser l’edició anual de l’Almanac de les Lletres.

c) El calendari mallorquí

A partir de 1931 i fins a la dissolució, l’ACM edità un Calendari Mallorquíi, també, un segon Calendari de la Pagesia Mallorquina, en línia amb els atàvics i populars parenòstics

d) La Nostra Terra

La gran aportació de l’ACM va ser La Nostra Terra, revista mensual de Literatura, Art i Ciències que, des de gener de 1928, publicaria 99 números, amb un total de més de 4.500 pàgines i gairebé 250 col·laboradors, entre autors, il·lustradors i traductors14. Deixant de banda els tres números extraordinaris (dedicats a Ramon Llull, al centenari de La Reinaixença i al de Goethe), l’estructura de cada exemplar és sempre la mateixa i distribuïda en aquests nou capítols: Índex, Editorial, Poesia, Prosa, Els Llibres, Les Arts, Reculls de Fora,Noticiari iDibuixos, làmines i gravats. A partir de maig de 1930, s’incorpora un nou capítol, Crònica de l’ACM, per informar de les activitats de l’associació. Les dues característiques de la revista que més destaquen són l’actualitat i la universalitat dels continguts, per la qual cosa Josep Massot i Muntaner la qualificà com la publicació periòdica més interessant de tots els temps a Mallorca.

Es pot afirmar que, excepte en el camp de la poesia, gairebé restringit a la ja estantissa Escola Mallorquina, expressió endarrerida d’un noucentisme decadent, la revista va estar a l’avantguarda europea. Si parlam de música, gràcies a Joan Mª Tomàs i Baltasar Samper, trobarem informació referida als 50 anys de la mort de Wagner o al centenari de Shubert, i crítiques sobre els músics més importants del moment: Igor Stravinsky, Paul Hinedemith, Béla Bartók i, per descomptat, de Pau Casals. Quant a l’art, sabrem de Picasso i Le Courbussier. En el camp del cinema, llegirem la crítica de Temps moderns de Charles Chaplin i sabrem de Buñuel, d’Einsestein i de la defensa de projectar les pel·lícules en versió original. La magnitud de l’obra, no superada fins molts d’anys després, a la segona meitat del s. XX, pel Diccionari Alcover-Moll i la Gran Enciclopèdia de Mallorca, impedeix fer-ne una recensió, amb un mínim de rigor15.

Cal palesar que la defensa a ultrança de la llengua i la identitat, abanderades per la revista al llarg de la seva existència, va ser castigada per la Comisión Depuradora, establerta arran de la insurrecció armada feixista militar, amb la introducció als interrogatoris de la pregunta si eren lectors o subscriptors de La Nostra Terra. Gori Mir va escriure: Va ser un grup d’homes i dones que estimaren profundament la seva terra. No es mereixien el final que tingueren. La guerra civil va esbucar tots els seus projectes. Hi ha un missatge de LA NOSTRA TERRA que cal retenir: la força alliberadora de la cultura. I aquest repte no s’ha d’enfocar a partir d’un grosser ecologisme cultural, sinó des d’una actitud que signifiqui proclamar el dret dels pobles a crear les seves pròpies condicions d’existència col·lectiva.

e) Històries locals

Un dels projectes de l’ACM pretenia l’elaboració d’històries locals dels pobles de Mallorca, amb llenguatge senzill i pedagògic, orientades als més joves. Només es varen fer les de Felanitx i d’Inca, ambdues editades l’any 1923 i escrites per Joan Capó i Valls de Padrines, la de Felanitx amb il·lustracionsde Mateu Oliver.

f) Altres publicacions

L’ACM va editar moltes altres publicacions, entre les quals són destacables les Poesies Completes de Llorenç Riber, l’Ortografia i Gramàtica de Jaume Busquets i Dinamisme de Ramon Llull de Salvador Galmés.

També cal afegir que l’ACM es va fer càrrec del setmanari El Felanigensei el transformà en El Felanitxer, dirigit per Pere Antoni Reus Bordoy, president de la delegació de la Vila de l’associació des de 1931, arran de la incorporació de Pere Oliver a la batlia del poble. Dia 14 d’agost de 1936, les noves autoritats varen suspendre la publicació del setmanari. El seu director, advocat i jutge de pau de Felanitx, va ser afusellat l’estiu de 1938.

* Fets històrics rellevants

En els poc més de tretze anys de vida, l’ACM va ser testimoni d’una sèrie de fets que afectaren la seva trajectòria. El primer, quan no havien passat sis mesos d’ençà de la fundació, va ser el cop d’estat de Primo de Rivera. Quasi vuit anys després, la proclamació de la República prometia l’alba de les llibertats cíviques (com deia l’editorial d’abril de 1931 de La Nostra Terra) i, de fet, va estimular la implicació de l’ACM en defensa de l’Autonomia, ratificada el setembre de 1932 arran d’aprovar-se l’Estatut de Catalunya.

L’any 1934, hi va haver un primer intent d’agermanament entre Catalunya i Mallorca, arran del manifest de Pompeu Fabra Desviacions en els conceptes de llengua i de pàtria, saludat i correspost des de l’ACM16. L’associació va crear el Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca, des d’on es va elaborar un programa d’intercanvis que havien de començar el darrer trimestre d’aquell any17. Els fets d’octubre de 1934, amb la destitució i l’empresonament del govern de Catalunya18, no sols va frustrar aquella programació, sinó que va obrir una escletxa en el si de l’associació que es va materialitzar en l’abandó dels col·laboradors d’ideologia més esquerrana: Francesc de Sales Aguiló, Arnest Mestre, Andreu Crespí, Maria Mayol, Emili Darder, Pere Oliver i Domenge, Miquel Àngel Colomar i els professors de la Normal de signe progressista. Posteriorment, arran de les eleccions de febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular, l’ACM, des de La Nostra Terra, reprenia la reclamació d’un Estatut que no podia ser només de caràcter econòmico-administratiu sinó que és precís que sia també de caràcter eminentment polític.

Tanmateix la darrera activitat liderada per l’ACM, amb Joan Pons i Marquès i Miquel Ferrà al capdavant, va ser el mes de juny de 1936 l’elaboració de la Resposta als Catalans per correspondre el Missatge als Mallorquins, transcrit en el darrer exemplar de La Nostra Terra del mes de maig19. A partir de l’aixecament militar, l’ACM i els seus membres foren objecte de persecució i represàlies, amb conductes ben divergents20. El 10 d’agost de 1936, Luis García Ruíz, signà el decret que fulminaria l’ACM: he acordado la clausura de los Sindicatos Obreros, sociedades culturales y deportivas de tendencia revolucionaria y cuantos centros compuestos de elementos revolucionarios han venido funcionando hasta la fecha. Evidentment, l’Associació per la Cultura de Mallorca era revolucionària.

Epíleg (tres annexos substancials)

1.- La Crida

En el setmanari El Felanigense de dia 24 de febrer de 1923, es vapublicar una proclama, signada dia 20 d’aquell mes per vuit persones aleshores prou reconegudes, orientada a crear l’Associació per la Cultura de Mallorca (sic), reclamant adhesions i formulant una tirallonga d’objectius possibles. Entre d’altres: publicar un butlletí mensual, editar obres d’autors mallorquins i universals, instal·lar biblioteques populars, organitzar cicles de conferències, diades per la llengua, festes populars, jocs florals… L’escrit informa que: Es un fet positiu que l’esperit individualista o de petites agrupacions prospera i floreix arreu de Mallorca. (…) Arreplegats tots aquests calius solitaris podria encendrer-se un gran foc. (…) L’Associació per la Cultura de Mallorca tendrà per objecte unificar tots els esforços individuals i organitzar a Ciutat i a tots els pobles actes culturals de tota mena. Signaven la proposta Jaume Sastre, prevere, Andreu Bordoy, Joan Capó, Guillem Colom (de Sóller), Miquel Duran (d’Inca), Llorenç Garcias (d’Artà), Pere Oliver i Domenge (de Felanitx) i Josep Claverol (de Sant Jordi).

2.- La mà creativa de Pere Oliver Domenge

La simple lectura de la crida palesa el segell inconfusible de Pere Oliver i Domenge. Amb la informació avui a l’abast i atesa la nombrosa documentació que ho prova, més enllà de la prosa que delata l’autoria de la redacció, resulta evident que l’impuls d’aquella iniciativa va ser obra de Pere Oliver i Domenge. Ell havia expressat reiteradament l’observació que serveix com a principal argument per reclamar l’associació. A la sèrie d’articles que inicià amb El dolor de la Ciutat, publicats a El Felanigense, Oliver es lamentava de l’excés d’individualisme i de la manca de capacitat organitzativa de la societat mallorquina, amb una apel·lació a l’activisme gregari. Cal tenir en compte que feia poc més d’un any que Oliver havia tornat a Mallorca. Tenia 35 anys. Després de 25 a Barcelona, la realitat que va trobar a Mallorca, en contrast amb l’intens associacionisme del continent, el va decebre i alarmar.

En el marc associatiu, poques persones (molt possiblement cap a Mallorca com ellabans de 1936) disposen d’un bagatge, com a activista cultural en el marc de l’associacionisme, tan ingent i productiucom elque va demostrar Pere Oliver a Barcelona durant el primer quart del segle XX21. Unes dades de referència no exhaustives serveixen per validar la tasca. El 1903, mentre estudia farmàcia i fa feina a la de son pare a la Rambla, participa a la fundació del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). El 1909 presideix la Coral Catalunya Nova, sota direcció d’Enric Morera, i s’incorpora a la junta d’Unió Catalanista. El 1910 funda el Centre Mallorquí de Barcelona, del qual serà secretari i, posteriorment, president. El 1915 funda les Joventuts Nacionalistes de Catalunya i és elegit el primer president. El mateix any és el secretari d’imatge i comunicació del grup Els nets dels Almogàversquan, l’11 de setembre,instal·len la primera placa al Fossar de les Moreres. Membre també de la junta del Foment Autonomista. El 1916 s’incorpora a la gestora del Comitè Pro Aliats. El mateix any, crea i presenta el logo i la bandera de la Joventut Nacionalista Renaixença.

El 1917 s’incorpora a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, de la qual presideix la Comissió de Propaganda (amb Josep M. Batista i Roca com a secretari). Durant el seu mandat es crea el butlletí, s’edita La Catalanitat de les Mallorquesi altres llibres i postals, es difon el famós cartell i es passa de 200 socis individuals i 5 de col·lectius a 8.262 i 212, respectivament. Gràcies a ell, l’entitat pren força a Mallorca.

S’incorpora a la junta de Nostra Parla, entitat d’àmbit nacional que publica Ofrena i la distribueix arreu del territori. El 1919 es designat vicepresident del Centre Nacionalista Catalài presidentdel Comitè Pro Catalonia.

Aquell mateix any es designat representant a la Societat de Nacions a Ginebra, on el setembre de 1921 presenta una proposta en el Congrés Internacional per la Defensa dels Drets dels Pobles. Tot això sense detallar els seus escrits a nombroses publicacions (La Nació, L’Intransigent, Palestra…) i les seves conferències als casals de Sans, Poble Nou, Martinenc, Sagrera…

Amb l’exuberant experiència com a activista cultural, quan Pere Oliver decideix traspassar la farmàcia que tenia a Barcelona i obrir-ne una a Felanitx, es toparà amb un desert. D’immediat, es proposa convertir la Vila en un petit oasi. Als pocs mesos, constituïa i presidia la Coral Aulí. També, com a nou president, el 1922 va revitalitzar la Societat Recreativa, amb la prohibició dels jocs d’atzar i amb la programació d’activitats culturals.

El mes de gener de 1923, assumeix la direcció del setmanari El Felanigense, amb un impuls decidit a favor del català, amb noves seccions (Pro Felanitx, Efemèrides…) orientades a desvetllar la nostra història i divulgar els referents (Jaume I, Ramon Llull, Joanot Colom…). Amb el seu lideratge, Felanitx va multiplicar l’activitat cultural i va esdevenir, com va proclamar Emili Darder, el millor referent de Mallorca.

Calia anar més enllà i abastar tota l’illa. El sus! va ser la crida publicada dia 24 de febrer en el setmanari que dirigia i, tot i que dia 1r d’abril Oliver no va assistir a l’acte de constitució formal de l’ACM a Palma22, va liderar la secció local de Felanitx de l’entitat, la més activa amb escreix de quantes es crearen arreu de Mallorca.

i 3.- Qui eren els vuit promotors? Que va ser d'ells?

Qui eren aquells vuit prohoms que feren la crida per fundar l’ACM? Segur que en el seu moment, tots ells eren prou coneguts i reconeguts. Alguns han estat fàcils de localitzar, però d’altres, sobretot els tres que no figuren a cap de les enciclopèdies consultades, han exigit una investigacióper esbrinar les seves personalitats. La laboriosa indagació ha desemmascarat un episodi tèrbol i luctuós que, extirpat de la memòria popular, romania ocult.

Per ordre alfabètic, ara ja amb els noms complets, els signataris de la crida a constituir l’Associació per la Cultura de Mallorca, publicada a El Felanigense i reproduïda a l’inici d’aquest treball, varen ser: Andreu Bordoy i Fiol, Joan Capó i Valls de Padrines, Josep Claverol Fenosa, Guillem Colom Ferrà, Miquel Duran Saurina, Llorenç Garcias Font, Pere Oliver i Domenge i Jaume Sastre Vidal.

Una característica destaca fins al punt de cridar l’atenció: dels vuit homes que signaren la crida, només Pere Oliver era d’esquerres; els altres set feien part d’una cultura tradicionalista catòlica i conservadora. L’únic nexe d’unió entre tots vuit era la defensa de la llengua i la consciència de catalanitat. No obstant, la dignitat de cadascú es posaria en evidència davant de les dificultats. Al capdavall, davant de les situacions extremes, la condició humana reflecteix la valentia o la covardia, la coherència en definitiva, a l’hora de mantenir o renunciar a les ideologies. Facem-ne cinc cèntims.

I) Andreu Bordoy Fiol (? – ?)

Era un empresari que va impulsar la fundació del Centre Regionalista de Mallorca. Presidit per Guillem Forteza, Bordoyen va ser el primer secretari. L’any 1918 participà a Artà a una festa organitzada per l’Associació Minerva, amb visita a les coves del poble i un acte patriòtic, on va fer un discurs d’exaltació i defensa de la nostra llengua. Dia 1 de febrer de 1919, signava un Missatge del Centre Regionalista de Mallorca a Antoni Maura, publicat dia 7 d’aquell mes a La Veu de Catalunya.L’escrit destacava la germanor amb la terra catalana amb la qual ens uneixen els vincles de la història, de la sang i de l’idiomaper instar Maura que el seu nom no apareixerà davant la història solidaritzat amb els qui oposen (…) l’amenaça d’una brutal coacció a l’unànime desig de Catalunya. Posteriorment, va fer part de la Junta de l’ACM. Com a empresari, va gestionar les instal·lacions del balneari de S’Aigo Dolça, va ser dels primers agents publicitaris de l’illa, propietari i gestor d’alguns dels principals cinemes de Palma (Rialto, Oriental, Moderno…). El juny de 1932 va optar sense èxit a l’adjudicació de la gestió per cinc anys del Teatre Principal de Palma.

Arran de l’aixecament militar, va acollir a les dues sales que comptaven amb cinema sonor (els cinemes Moderno, a la plaça de Santa Eulàlia, i Oriental, a la desembocadura del carrer Sindicat a la Port de Sant Antoni) els bans oficials de guerra, amb la veu del general Franco. Els dos cinemes s’omplien de gom a gom, amb el públic dret fent la salutació feixista. Acabada la confrontació bèl·lica, Bordoy va gestionar la transformació del magatzem-presó de Can Mir en la Sala Augusta que administrà durant molts d’anys. La família es va vincular al món de la publicitat.

II) Joan Capó Valls de Padrines (Felanitx, 1888- Palma, 1952)

Mestre i pedagog. L’any 1914 va obtenir plaça com a inspector d’ensenyament a Tarragona i, a partir de 1915, a Mallorca. Partidari de la renovació pedagògica, l’any 1919 va impulsar la creació del Museu Pedagògic Provincial de Balears. El 1923, per l’ACM, va publicar una història d’Inca adreçada als infants i, quan anava a publicar la corresponent a Felanitx, atesa la insinuació que era separatista, va obligar a desfer la coberta de l’edició per eliminar el seu nom23.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, arran de la Reial Ordre del 13 d’octubre de 1925, va denunciar els mestres que eventualment utilitzaven llibres escrits en català… fins i tot els seus24! Un any després, en el plebiscit de setembre de 1926, va demanar el vot a favor del dictador, preludi del comportament abjecte que practicaria a partir del juliol de 1936. El mes de setembre, en afiliar-se a Falange, va ser designat director de la Comisaría de Enseñanza. En aquesta condició, Joan Capó va escriure als mestres que, per escrit, prometessin libre y espontáneamente coadyuvar con todas sus fuerzas al movimiento de salvación de España. Les delacions que va fer de mestres republicans, ultrapassen la consideració de col·laboracionista i es pot parlar de clara complicitat amb els criminals de guerra25.

Dia 19 de setembre, el governador, el cap de la secció administrativa i Joan Capó, com a inspector, constituïren la primera ComisiónDepuradora. Entre aquell dia i el 13 d’octubre de 1936, dels 577 mestres que hi havia, 147 (més del 25%) foren declarats no aptes i es publicaren els seus noms. L’abril de 1937, un nou procés depurador, va penalitzar altres 154 mestres. Tanmateix, la conducta a favor del nou règim no va impedir que, arran de les antigues acusacions de separatista, fos suspès de sou i feina dia 6 de novembre de 1937 i tancat uns mesos a Can Mir. El 1938 escriu el pamflet feixista Soy flecha. Dia 4 de maig es traslladat forçós a Almeria para que aprendiese castellano. Els 1944 va ser destinat a Castelló frustrats tots els intents de tornar a Mallorca. A Palma i a Felanitx té un carrer i una escola amb el seu nom que, tot i la temorenca Llei de Memòria Històrica, reclamen revisió. José Gargallo Gregori va elaborar una biografia prou completa26.

III) Josep Claverol Fenosa (Almatret, el Segrià, 1887 – Palma, 1945)

Metge. De família tradicionalista catòlica. S’instal·là a Sant Jordi l’any 1916 i es va casar amb la santjordiera Maria Mut Serra. L’abril de 1923, signà l’acta fundacional de l’ACM i, el maig de 1930, va participar en la constitució del Centre Autonomista27. El gener de 1933 va presidir la junta del Centre de Lectura Ramon Llull a Sant Jordi. El 1936, arran de l’aixecament militar, s’afilià al carlisme, com a requetè28. Durant la primera postguerra va ser dirigent d’associacions catòliques. Va morir l’any 1945. El canonge Sebastià Garcias Palou en va fer un retrat hagiogràfic, Polvo de sus caminos… Don José Claverol Fenosa, Médico de Sant Jordi. Amb el nom de Metge Claverol, se li dedicà el carrer del poble on hi ha la biblioteca.

IV) Guillem Colom Ferrà (Sóller, 1890 – Palma, 1979)

Poeta, traductor i dramaturg. Inicià estudis al seminari, amb Llorenç Riber de mestre, però per problemes de salut passà a l’Institut Balear i continuà estudis de Filosofia i Lletres a Barcelona. De retorn a Mallorca, es dedicà a l’ensenyança i a escriure, principalment poesia. De mentalitat conservadora i catòlica, tenia per referent Quadrado, a qui dedicà Àguiles, un poema èpic on exhibeix la posició més reaccionària contra la Germania de Mallorca. El 1930 es va inscriure en el Centre Autonomista i el juny de 1932 entrà a la Junta de l’Associació Catòlica de Pares de Família.

El 1936, Guillem Colom s’incorporà a les milícies urbanes29. El 1937 va fer part de la junta, presidida per Joan Pons i Marquès, de la Societat Arqueològica Lul·liana, i es va fer càrrec del butlletí. El primer acord de la nova junta va ser va remetre al governador un escrit, Nuestra adhesión, per expressar por aclamación la adhesión de la Sociedad Arqueológica Luliana al Movimiento Salvador de España acaudillado por Francico Franco. A partir de 1945, a la casa de Guillem Colom del carrer Sanglada es feien tertúlies literàries, a un segon nivell de les de la casa dels Massot i en l’àmbit d’una semiclandestinitat tolerada. Aquelles tertúlies han estat mitificades com si fossin espais de resistència quan, en realitat, no es parlava mai de política.

Gabriel Fuster Mayans, Gafim, que havia col·laborat a La Nostra Terra, el 1936 s’afilià amb entusiasme a Falange. Ben avançada la postguerra, informà en el seu diari personal del rumor que s’escampà l’any 1951 que acusava falsament Guillem Colom d’haver anat als Jocs Florals de Perpinyà o de Montpeller. Ha venido Colom, el poeta. Se ve que le han dicho algo de su supuesto viaje a Perpiñán y el hombre se ha trastornado hasta el extremo de acudir a mí en súplica de que haga saber a Su Excelencia Informadísima no solo el error lamentable si no lo valioso de sus servicios a la Causa. Estos servicios consistieron, en tomar, en días alternos, la referencia del parte de Guerra de Franco cuando el Movimiento. Me ha insistido mucho en lo heróico de este servicio. L’episodi serveix per palesar la por i les ganes de fer-se perdonar dels qui, senzillament i sense anar més enllà, havien defensat la llengua catalana.

V) Miquel Duran Saurina (Inca, 1866 – 1953)

Va ser un activista cultural, impressor i poeta. Fundà i presidí el Cercle d’Obrers Catòlics. El 1913, a un sopar d’homenatge a Antoni Maura a Inca, després de caure arran de la brutal repressió de la Setmana Tràgica, Duran va lloar la figura de l’expresident i acabà el seu discurs amb el crit Vivan la derechas! L’any 1917 organitzà a Inca una Diada de la Llengua Catalana i el 1918 s’incorporà a la secció mallorquina de Nostra Parla. Edità diversos setmanaris en català a Inca. Firmant de la Resposta als catalans, el seu nom (com els d’Aguiló, Crespí, Darder i Oliver) no apareix entre els que es varen desdir. El seu fill Llorenç, mestre d’escola, va estar tancat a Can Mir.

Miquel Duran Saurina va ser proclamat fill il·lustre i es posà el seu nom a l’escola pública d’Inca. Es coneixen dues biografies: la de Gabriel Pieras i la de Gabriel Janer Manila Miquel Durán i Saurina: treballador de la cultura, poeta del poble (1866-1953).

VI) Llorenç Garcias i Font (Artà, 1885- 1975)

Farmacèutic i botànic. Conservador, catòlic, defensor de la llengua catalana, impulsor l’any 1906 de la Institució Catalana d’Història Natural. Fundador del Museu d’Artà. Membre de l’associació Minerva del seu poble i col·laborador del quinzenari catòlic Llevant30.

A Barcelona, durant la guerra civil, com a mesura de protecció atesa la seva ideologia conservadora, va ser ingressat al frenopàtic de les Corts, gràcies a l’argúcia del seu amic psiquiatre Joan Alzina de Capdepera. En compensació, Garcias va actuar com a espiasecret del grup Concepción, al servei dels feixistes. Hi ha una biografia coordinada per Mireia Garcias i Guillem X. Pons L’Institut d’Artà porta el seu nom.

VII) Pere Oliver i Domenge (Palma, 1886 – Felanitx, 1968)

Polític, Farmacèutic, activista cultural, assagista, investigador, periodista31. Va ser un visionari i un lluitador infatigable que va impulsar nombroses entitats en defensa de la nació catalana. A Mallorca, com a militant d’Acció Republicana al costat d’Emili Darder, va impulsar amb el batle de Palma la fundació d’Esquerra Republicana Balear, el partit que més patiria la repressió. Batle de Felanitx (1931-1934 i 1936), arran de l’aixecament feixista, va anar a Barcelona i, l’any 1939, es va exiliar a Filipines.

De retorn a Felanitx, no se li va permetre tornar obrir la seva farmàcia. Des de 1952 fins a la seva mort, va patir l’exili interior. Dóna nom a l’escoleta del poble i, el 2018, se li dedicà un memorial, amb dues frases seves que resumeixen el seu pensament sobiranista d’esquerres: Els pobles es van recobrant per mitjà de la Cultura i de la Llibertat. El meu somni és fer del nostre poble una pàtria d’homes lliures, i del mallorquí el ciutadà digne d’una societat, on sigui impossible qualsevol dolor determinat per una injustícia social.

i VIII) Jaume Sastre Vidal (Llucmajor, 1883 – Banyalbufar, 1957)

Malgrat el desconeixement aparent, va ser un personatge tan rellevant que resulta curiós, fins i tot sospitós, que se’ns hagi ocultat sense identificar ateses les nombroses citacions d’aquest «Jaume Sastre, prevere», entre els signataris de la crida. Com a sacerdot, el 31 de desembre de 1922 va predicar el Sermó de la Conquesta a la Seu de Palma. Quan es va publicar, va merèixer l’atenció d’Antoni Mª Alcover: Notable treball, ple d’eloqüència, elevació de pensament i esperit de sà mallorquinisme. El nostre amic i antic col·laborador se proposà posar de relleu la grandesa llegendària del nostre Rei Conqueridor i pot dir que ho ha aconseguit. La seva fama de predicador es va estendre arreu de la Part Forana. Més enllà de Mallorca, el 24 de setembre de 1923, festa de la Mercè, patrona de Barcelona, a la parròquia titular dels mercedaris va fer el sermó de l’ofici solemne amb el cant, amb gran orquestra i coral, de la missa Segunda Pontificalis de Perosi. A la informació de La Vanguardia es destacava que el panegírico y la plática preparatoria serán a cargo del reverendo don Jaime Sastre de Palma de Mallorca que dará solemnemente la absolución general.

La menció que havia fet Alcover, qualificant Jaume Sastre de col·laborador, es referia a la participació a la Gran Eixida de finals de 1921 amb Francesc de B. Moll32. Està detallada i documentada la feina de Jaume Sastre, en la recollida de paraules de la vida espiritual, temporal i de família, així com de coses casolanes. També arreplegà tot lo del rentar la roba, pastar i coure el pa així com el vocabulari dels vestits de dona, hòmens i xiquets.

Adscrit a la parròquia de Santa Eulàlia, als setanta anys i amb problemes de salut, es va retirar a Son Creus, una finca de la seva propietat en el terme de Banyalbufar. Els veïns del poble el consideraven un excèntric i, segons alguns rumors, un antifranquista. Brindava el seu magisteri als joves del poble als qui deixava llibres i feia indicacions relatives a la formació. Tenia al seu servei una assistenta, Francesca Ferrà Palmer, de Puigpunyent. El diumenge 24 d’octubre de 1957, dia de les Verges, els trobaren morts amb violència a tots dos. La premsa, amb gran sensacionalisme, va escampar la notícia.

Ella, de 64 anys, romania en terra amb el cap trencat enmig d’un bassiot de sang. Ell, de 74 anys, tenia ganivetades a la zona del cor. Se sabia que ella li havia anunciat que abandonava el servei i tornava al seu poble i que ell no ho podia consentir. La investigació, amb els peritatges tant de la policia com de la guàrdia civil, va concloure que ell l’hauria assassinat i, posteriorment, s’hauria clavat el ganivet. L’església de Mallorca no hi podia donar passada. No podia ser mai que un capellà s’hagués suïcidat i, de cap manera, no es va voler admetre l’evidència. Aviat va ser considerat un tema tabú i ho taparen; ningú no en parlava. De fet, mai, fins ara, ningú no havia relacionat el nom del protagonista d’aquest fet luctuós amb el d’aquell prevere que, ara fa cent anys, signava la crida per constituir una entitat en defensa de la cultura de Mallorca.

Com tantes i tantes de coses que ens han amagat deliberadament i romanen enterrades com la flor romanial.

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

NOTES

1 Avui Bisbe Perelló, en haver dividit en dos l’antic carrer.

2 Vg. l’estudi que fa Francesc Lladó Rotger del Correu de les lletres de Sóller a: https://ajsoller.net/sites/cilma_soller/files/files_cilma/39722.pdf

3 Vint-i-cinc anys abans de la iniciativa sollerica, El Isleño (1857-1898) regalava un Almanaque Balear als subscriptors. La darreria del s. XX, el diari Ultima Hora insertava el parenòstic. En l’actualitat, cal valorar el calendari que edita cada any el setmanari Sa Plaça

4 És just esmentar l’aportació informativa de la pàgina https://www.fideus.com/, de l’historiador Josep Vilchez, i la publicació Memoria Civil. Mallorca en guerra (Palma, 1986) dirigida pel periodista Damià Quetgles

5 Aprofitant el trasllat de l’Associació per la Cultura de Mallorca també s’hi va mudar la redacció i l’administració de La Nostra Terra que, inicialment, havia tengut el local al carrer dels Àngels, al costat de l’església de Sant Jaume

6 Biòleg i lul·lista, era amic i cunyat de Pere Oliver i Domenge

7 Vg. el capítol L’Associació per la Cultura de Mallorca i la batalla per l’autonomia dins del llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) de Josep Massot i Muntaner

8 El decret de Primo de Rivera no feia altra cosa que revitalitzar la Ley de Jurisdicciones, imposada després de l’atac dels militars a les redaccions del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya, on es considerava delicte exhibir una bandera distinta a la d’Espanya

9 La Dictadura de Primo de Rivera, sobretot durant l’època del Directorio Militar, va frenar les aspiracions inicials de l’ACM que va reprendre la força a partir de gener de 1928 en iniciar la publicació de La Nostra Terra

10 Vg. Apunts d’una expedició històrica a https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/sobre-lesquarterament-apunts-duna-expedicio-historica-1/

11 A l’exemplar de juliol-agost de 1931, La Nostra Terra va publicar el text definitiu

12 Una prova de la ideologia catòlica i conservadora de l’ACM ja es detecta en el primer butlletí de l’entitat quan, el maig de 1923, informa de les visites que els representants de la Junta feren al Governador i al Batle de Palma per demanar la prohibició de vendre publicacions pornogràfiques als quioscs. El president de l’ACM, Elvir Sans, també presidia el Consell Diocesà d’Acció Catòlica

13 A l’estudi previ introductori de l’edició facsímil de La Nostra Terra (El Gall, 2009) trobareu, amb transcripció documental, l’acarnissada persecució que Villalonga va fer contra les publicacions de l’ACM i els seus col·laboradors.

14 Només apareixen 11 dones, tot i que hi ha 55 sigles sense desxifrar.

15 Cal llegir Vindicació de La Nostra Terra (pàgs. 13-135 de l’edició facsímil indicada). S’hi detallen els col·laboradors i les vicissituds patides.

16 Vg. https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/dos-intents-frustrats-dunitat-nacional/

17 En relació al Comitè de Relacions de Catalunya i Mallorca, preludi del que representaria dos anys després el Missatge als Mallorquins i la Resposta als Catalans, vg.- https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2011/05/31/253186/1936-2011-la-unitat-eixalada-1.html https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2011/06/01/253225/1936-2011-la-unitat-eixalada-2.html https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2011/06/02/253285/1936-2011-la-unitat-eixalada-3.html

18 Amb l’epígon a Felanitx de la destitució, empresonament i judici per sedició i rebel·lió contra Pere Oliver Domenge i Pere Massutí Alzamora, finalment absolts cinc mesos després

19 Resulta premonitòria la carta que, el mes de juny, va enviar Miquel Ferrà a Joan Pons i Marquès mentre preparaven la resposta: Això si no surt un dictador fascista quan menys ens ho esperem, i ho envia tot en l’aire com els titeres de Maese Pedro!

20 Resulta molt més que higiènic, gairebé imprescindible per entendre la ignomínia, llegir A sol post. Vida i compromís en temps de guerra i postguerra. Mallorca i Catalunya (1936-1962) de Llorenç Capellà (Lleonard Muntaner, Palma 2019). Amb una aportació documental gegantina, l’autor ens fa participar de la seva anàlisi rigorosa que permet desemmascarar, amb pèls i senyals, la conducta abjecta dels traïdors i dels, si més no, atemorits, molts dels quals foren col·laboracionistes, delators, actius confidents i, en més d’un cas, còmplices de crims de guerra

21 Aquesta tasca ingent també la va demostrar amb escreix quan va ser batle republicà de Felanitx (1931-1934 i 1936), de manera especial amb l’impuls de la Sanitat pública (aigües, escorxador, laboratori clínic, clavegueram…) i l’Educació (Escola Graduada i escoles a Son Mesquida, Son Prohenç, Portocolom…)

22 Dels vuit promotors inicials, tampoc no assistiren a la constitució Guillem Colom de Sóller, Miquel Duran d’Inca i Llorenç Garcias d’Artà

23 El títol va passar de ser Història de Felanitx contada an els infants per en Joan Capó Valls de Padrinas a …contada per un amic seu

24 L’article 2 del Decret deia: Los Inspectores de Primera enseñanza, en las visitas que realicen, examinarán los libros de texto en las Escuelas, y si no estuviesen escritos en español o contuvieren doctrinas o tendencias contrarias a la unidad de la Patria o contra las bases que constituyen el fundamento del régimen social, los harán retirar inmediatamente de manos de los niños y procederán a formar expediente al Maestro, suspendiéndole de empleo y medio sueldo y dando cuenta a V.E.

25 La investigadora Aina Adrover, coautora del magnífic llibre Felanitx 1931-1939 República, Guerra i Repressió, ha explicat el cas de Maria Ferragut Gabilondo, una de les moltes persones denunciades per Capó per actos contrarios al glorioso movimiento.

26 http://josegargallo.blogspot.com/p/joan-capo-i-valls-de-padrinas-qui-es_6.html

27 Dels vuit que havien fet la crida, Bordoy, Claverol, Colom, Duran i Garcias s’apuntaren al conservador Centre Autonomista. No ho varen fer Capó (aleshores ja acovardit), Sastre (per la condició de sacerdot) ni Oliver (per raons ideològiques)

28 Vg. el blog de l’historiador Bartomeu Carrió: https://blocs.mesvilaweb.cat/tomeucarrio1201/espais-i-historia-del-pla-de-sant-jordi-palma-entitats-politiques-de-sant-jordi-durant-la-republica-i-el-franquisme-1-el-centre-de-lectura-ramon-llull/

29 Els militars revoltats organitzaren a les ciutats que controlaven unes milícies auxiliars, amb la missió de vigilància, control i repressió. Anaven armades i, per fer-ne part, calia expressar l’adhesió a l’aixecament. En general, eren persones que no podien anar al front i no volien ser falangistes ni requetès. Tanmateix, per decret del 19 d’abril de 1937, les milícies foren integrades a l’estructura de la Falange i de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista

30 Per a saber de la seva tasca científica, vg. https://www.balearsfaciencia.org/wp-content/uploads/llorenc-garcias-font-cientific-i-promotor-cultural.pdf

31 Vg. L’Estel de la Llibertat a https://www.youtube.com/watch?v=GUFA4CaURRA

32 La Gran Eixida d’Alcover i Moll, amb Jaume Sastre d’acompanyant, des del mes de juny fins a finals de novembre de 1921, va tenir aquest itinerari: Barcelona, Tàrrega, Agramunt, Pradell de Preixens, Artesa de Segre, Tremp, Pobla de Segur, Senterada, Pont de Suert, Bonansa (Aragó), Sort, Esterri d’Àneu, Artesa de Segre, Ponts, Seu d’Urgell, Bassella, Solsona, Manresa, Barcelona, Berga, Baells, Guardiola de Berguedà, Bagà, Pobla de Lillet, Campdevànol, Ribes de Freser, Puigcerdà, Ripoll, Sant Feliu de Torelló, Vic, L’Esquirol (Santa Maria de Corcó), Rupit, Manlleu, Sant Joan de les Abadesses, Olot, Sant Feliu de Pallerols, Navata, Lledó, Figueres, Flaçà, Palafrugell, Llofriu, Girona, Pineda, Canet de Mar, Vilafranca del Penedès, Igualada, Santa Coloma de Queralt, Montblanc, Selva del Camp, Reus, Falset, Móra d’Ebre, Gandesa, Calaceit (Aragó), Vall-de-roures, Tortosa, Vinaròs, Morella, Castelló de la Plana, Llucena, València, Alboraia, Sueca, Cullera, Xàtiva, Alcoi, Gandia, Oliva, Pego, Dénia, Benidorm, Campello, Alacant