El segrest de la política
Lluís Calvo
Editorial Anagrama, 2024
Lluís Calvo ens presenta un assaig molt recomanable, sempre realista i pedagògic
No és res nou el fet d’afirmar que de cada vegada s’estableix una major separació entre la ciutadania i la classe política. Precisament, aquesta denominació de “classe” ja marca una clara diferència entre aquells que s’ocupen de dirigir i gestionar la “cosa pública” i la resta de la societat, el gruix d’una població de cada cop més decebuda i allunyada del poder polític. Després de El dilema de l’amor, Lluís Calvo ens ofereix aquest nou assaig que dissecciona l’entramat actual del món polític, una mena d’estament privilegiat que s’ha anat ensenyorint, fent servir els pilars d’una democràcia de cada cop més laxa i menys participativa, d’una forma de pensar i unes maneres de fer que deixen de banda les voluntats, no cal dir que múltiples i desencisades, del poble. A El segrest de la política (Editorial Anagrama, 2024), Lluís Calvo ens demostra que el model actual està pràcticqment exhaurit i que cal prendre noves mesures si no volem deixar la política en mans d’uns mandataris sovint allunyats dels veritables problemes dels votants. L’autor parteix, a l’hora de donar forma a la seva proposta, dels postulats de Simone Weil i Joseph Beuys, dues ments lúcides i singulars que van dir la seva entorn d’aquest assumpte. La primera va deixar ben clar que la gran lepra de la política eren els mateixos partits, ja que considerava que els membres de qualsevol partit polític només poden assolir una veritat parcial, contaminada pels supòsits i les idees que cal defensar i promoure entre la població a fi d’obtenir una majoria d’adeptes. En el cas de Beuys, un artista tan polèmic com radical, ens trobam amb el concepte de “democràcia directa”, una postura que perseguia que qui ha de decidir sobre les lleis que s’aproven siguin els mateixos ciutadans i no els polítics de torn. Al llarg del llibre, Calvo va exposant l’evolució de les teories del pensament polític des de l’època clàssisa fins aquesta modernitat líquida i globalitzada que està a punt de petar. Ens parla de la fal·làcia de la participació, on el poble ras ha de participar en un joc a partir d’unes regles que no ha decidit, i sobretot proposa que cal reivindicar la política com una tasca, primer de tot, individual, que s’ha d’anar convertint en una multiplicació de veus implicades, organitzades en confederacions que lluitin per unes millores reals i necessàries. En definitiva, que la tasca política no quedi en mans d’uns pocs aprofitats i pugui recuperar la dignitat i l’essència.
Comments