top of page
  • Writer's picturePere Perelló i Nomdedéu

Deu poemes inèdits de Pere Perelló i Nomdedéu


El poeta Pere Perelló i Nomdedéu ha brindat a la revista d'Idees, Cultura i Art, Ploma.cat, la possibilitat de publicar en primícia deu poemes inèdits, cinc sonets i cinc de composició lliure.

Pere Perelló i Nomdedéu (Palma, 1974). Va estudiar magisteri i filosofia i actualment es dedica a la comunicació social. Entre 2008 i 2015 va viure a Mèxic, fet que suposà una transformació radical de la seva manera d’acarar el món i la poesia. En l’àmbit poètic, fins ara ha publicat: Requiescat in Pace (amb Carles Rebassa; Capaltard, 1998), La Llei (Editorial Moll, 2004), Els (in)continents eufòrics (amb Jaume C. Pons Alorda i Emili Sànchez-Rubio; Jújube, 2007), Hypnes (El Tall Editorial, 2009), Poltre(s) (Premi Ciutat de Palma, Editorial Moll, 2010), Anatema (Edicions La Cantàrida, 2012), Cants llebrers (AdiA Edicions, 2016) i la plaquette Au ca, arruix! (Premi Carles Hac Mor, Editorial Fonoll, 2018). Ha escrit sobre cultura, llibres i política a publicacions com l’Espira, Tribuna Mallorca o 40putes. Des de 2019 cada divendres condueix l’espai radiofònic 'Bon dia poesia!' al matinal 'Ona Bon dia' de Toni Rotget, a Ona Mediterrània.


Deu poemes inèdits


1 (Amb gnòstica virtut)


Cal impugnar-ho tot, des de la parla

fins a l'antònim gest que l'acompanya;

cal negar déu i també el nom d'Espanya,

cremar els diners i els draps i estimar-la,

la vida, humilment, sense forçar-la

més del que el cos conspira, amb la manya

del pescador que pesca, sense canya,

entre niguls de vent… i enamorar-la

cada dia novell, car t'és companya

de per vida, la vida, i fidel

car t'és la carn, la pell i l'alenada,

la sang, l'orina, el moc i la fel,

la suor i la semença que amb zel

cap a la vida es vessa esperitada

a la recerca d'una ombra de cel.


2 (les òlibes de Marx - o la poesia com a falsa consciència)

Nosaltres érem

els cridats a cantar

en l'hora del crepuscle.

La història dormia un somni d'or

dins una gàbia de gelosia

i el vent la despertà

sembrant llavors d'udol

dins els pulmons sedats de la utopia.

L'alba aguaitava

rere el perímetre d'una abraçada

i nosaltres, pletòrics, la cantàrem

amb mots podrits

que cercaven

taüts de celistia.


3 (la vanitat del poeta)


No, no tinc res a dir, només cantera

i pouo mots amb poal de ranera

del pou eixut que s'alça a la vorera

de mentrestant. He pres l'altra drecera

del cant, entre rostolls i polseguera,

i en ésser lluny de tot, a la frontera

del desencant, amb esma escadussera

he dit els noms del que he deixat enrere.

I aleshores, feliç com una fera

que empatxada de cant i figurera

escolta els corns que criden a cacera,

m'he mort de fam als peus d'una figuera.

No, no tinc res a dir, ni a la cartera,

"qui no vulgui pols, que no vagi a l'era".


4 (Poema de lloguer)


«És la vella rondalla del poble que va vendre la seva ànima pensant que només la llogava.»

Jaume Munar


Perquè era ca meva, la vaig llogar.

Perquè era el meu temps, el vaig llogar.

Perquè era el meu ventre, el vaig llogar.

Perquè era el meu sexe, el vaig llogar.

Perquè era la meva filla, la vaig llogar.

Perquè eren els meus ulls, els vaig llogar.

Perquè eren les meves paraules, les vaig llogar.

Perquè eren els meus somnis, els vaig llogar.

Perquè eren els meus pensaments, els vaig llogar.

Perquè era el meu nom, el vaig llogar.

Ara els llogaters no saben a qui han de pagar el lloguer.

I jo tampoc no en sé res.



5 (el reguetó de les mosques)


D'entre tots els amors, el de les mosques

és el que té el posat menys melindrós;

s'encavalquen d'aürt i amb vol joiós

zumzegen llur desig entre les llosques,

el fum, les cagarrines... són com morques

bellugadisses que amb ritme oliós

a l'ombra d'una llauna fan brutors

amb regust de tonyina i, gens eixorques,

desoven llurs plaers en zones fosques,

fresques, fruitoses i fèrtils d'olors.

No són estugoses, no, les mosques,

ni ho són els seus amors voleiadors;

no hi calen llençols nets ni estar a les fosques,

i un cop la feina és feta: a tocar el dos!


6 (el misàntrop)

Ja no calia fingir per més temps:

érem el llop soliu i la llopada,

l'afinitat per estricte interès,

l'instint del genital i la carnassa,

la virtut de la força i el progrés

d'esdevenir tot arreu una plaga.


7 (Estat de benestar)


És l'absurda metàfora civil

de l'estafa més burda, llepolia

del capital que calma la follia

adolescent d'aquest poble senil

i que amb jugada, tan mestra com vil,

sempre la paga algú altre que expia

l'original pecat d'estrangeria

amb penitènci' sagnant o servil

vers l'amo del redol, que és blanc, viril

i cada cop més ric; i tant li fa

que el futur de tothom pengi d'un fil

pensant que en els diners trobarà asil

des d'on seguir tallant el bacallà

amb liberal, democràtic estil.


8 (Matilde Landa)


Al Carrer de Can Sales

un estol de cucales

(pregàries, grillons,

la fe dels paredons,

promeses que són bales...)

li va tallar ses ales,

però no les raons.

I ara tresca pels móns

occint déus, fent escales

de llibres baix les sales

de totes les presons;

o guarint amb cançons

la nafra de ses ales:

"Què morin els Borbons!"


9 (Nabí)


Vessar-se en la imminència d'un gest

imprevisible. Ser l'efervescència

del temps arreu del cos: pura presència

(pell, muscle, os, tendrum que tard o prest

serà tot just un fong en la forest

de la memòria). Ser dissidència

de l'un mateix, panteix i resistència,

reverberant un llenguatge que agrest

reanomena el món amb mots d'urgència

que són llei d'una efímera ciència.

Ser la demència que infanta els déus,

la displicència que etziba els daus

sobre el tauler de foc de l'existència.

Ser, sobretot, torsimany de les aus…


10 (el capitalisme basteix les condicions per a la seva anihilació)


Quan arribi el moment

ocuparem hotels, aparthotels,

segones residències

i a Mallorca tothom

tindrà un sòtil i un llit

i els menjadors i cuines s'obriran

perquè tothom tingui un plat a la taula;

de les piscines en farem vivers;

dels camps de golf, extensos regadius;

i menjarem patates i pagells,

lletugues i conills,

ous fresquíssims, farines de garrova,

fruita de temporada, pa de xeixa

i vi novell;

i de fer feina en direm, amatents,

l'inici de la festa.


Pere Perelló i Nomdedéu , poeta


Comentarios


bottom of page