El poeta Pere Perelló i Nomdedéu ha brindat a la revista d'Idees, Cultura i Art, Ploma.cat, la possibilitat de publicar en primícia deu poemes inèdits, cinc sonets i cinc de composició lliure.
Pere Perelló i Nomdedéu (Palma, 1974). Va estudiar magisteri i filosofia i actualment es dedica a la comunicació social. Entre 2008 i 2015 va viure a Mèxic, fet que suposà una transformació radical de la seva manera d’acarar el món i la poesia. En l’àmbit poètic, fins ara ha publicat: Requiescat in Pace (amb Carles Rebassa; Capaltard, 1998), La Llei (Editorial Moll, 2004), Els (in)continents eufòrics (amb Jaume C. Pons Alorda i Emili Sànchez-Rubio; Jújube, 2007), Hypnes (El Tall Editorial, 2009), Poltre(s) (Premi Ciutat de Palma, Editorial Moll, 2010), Anatema (Edicions La Cantàrida, 2012), Cants llebrers (AdiA Edicions, 2016) i la plaquette Au ca, arruix! (Premi Carles Hac Mor, Editorial Fonoll, 2018). Ha escrit sobre cultura, llibres i política a publicacions com l’Espira, Tribuna Mallorca o 40putes. Des de 2019 cada divendres condueix l’espai radiofònic 'Bon dia poesia!' al matinal 'Ona Bon dia' de Toni Rotget, a Ona Mediterrània.
Deu poemes inèdits
1 (Amb gnòstica virtut)
Cal impugnar-ho tot, des de la parla
fins a l'antònim gest que l'acompanya;
cal negar déu i també el nom d'Espanya,
cremar els diners i els draps i estimar-la,
la vida, humilment, sense forçar-la
més del que el cos conspira, amb la manya
del pescador que pesca, sense canya,
entre niguls de vent… i enamorar-la
cada dia novell, car t'és companya
de per vida, la vida, i fidel
car t'és la carn, la pell i l'alenada,
la sang, l'orina, el moc i la fel,
la suor i la semença que amb zel
cap a la vida es vessa esperitada
a la recerca d'una ombra de cel.
2 (les òlibes de Marx - o la poesia com a falsa consciència)
Nosaltres érem
els cridats a cantar
en l'hora del crepuscle.
La història dormia un somni d'or
dins una gàbia de gelosia
i el vent la despertà
sembrant llavors d'udol
dins els pulmons sedats de la utopia.
L'alba aguaitava
rere el perímetre d'una abraçada
i nosaltres, pletòrics, la cantàrem
amb mots podrits
que cercaven
taüts de celistia.
3 (la vanitat del poeta)
No, no tinc res a dir, només cantera
i pouo mots amb poal de ranera
del pou eixut que s'alça a la vorera
de mentrestant. He pres l'altra drecera
del cant, entre rostolls i polseguera,
i en ésser lluny de tot, a la frontera
del desencant, amb esma escadussera
he dit els noms del que he deixat enrere.
I aleshores, feliç com una fera
que empatxada de cant i figurera
escolta els corns que criden a cacera,
m'he mort de fam als peus d'una figuera.
No, no tinc res a dir, ni a la cartera,
"qui no vulgui pols, que no vagi a l'era".
4 (Poema de lloguer)
«És la vella rondalla del poble que va vendre la seva ànima pensant que només la llogava.»
Jaume Munar
Perquè era ca meva, la vaig llogar.
Perquè era el meu temps, el vaig llogar.
Perquè era el meu ventre, el vaig llogar.
Perquè era el meu sexe, el vaig llogar.
Perquè era la meva filla, la vaig llogar.
Perquè eren els meus ulls, els vaig llogar.
Perquè eren les meves paraules, les vaig llogar.
Perquè eren els meus somnis, els vaig llogar.
Perquè eren els meus pensaments, els vaig llogar.
Perquè era el meu nom, el vaig llogar.
Ara els llogaters no saben a qui han de pagar el lloguer.
I jo tampoc no en sé res.
5 (el reguetó de les mosques)
D'entre tots els amors, el de les mosques
és el que té el posat menys melindrós;
s'encavalquen d'aürt i amb vol joiós
zumzegen llur desig entre les llosques,
el fum, les cagarrines... són com morques
bellugadisses que amb ritme oliós
a l'ombra d'una llauna fan brutors
amb regust de tonyina i, gens eixorques,
desoven llurs plaers en zones fosques,
fresques, fruitoses i fèrtils d'olors.
No són estugoses, no, les mosques,
ni ho són els seus amors voleiadors;
no hi calen llençols nets ni estar a les fosques,
i un cop la feina és feta: a tocar el dos!
6 (el misàntrop)
Ja no calia fingir per més temps:
érem el llop soliu i la llopada,
l'afinitat per estricte interès,
l'instint del genital i la carnassa,
la virtut de la força i el progrés
d'esdevenir tot arreu una plaga.
7 (Estat de benestar)
És l'absurda metàfora civil
de l'estafa més burda, llepolia
del capital que calma la follia
adolescent d'aquest poble senil
i que amb jugada, tan mestra com vil,
sempre la paga algú altre que expia
l'original pecat d'estrangeria
amb penitènci' sagnant o servil
vers l'amo del redol, que és blanc, viril
i cada cop més ric; i tant li fa
que el futur de tothom pengi d'un fil
pensant que en els diners trobarà asil
des d'on seguir tallant el bacallà
amb liberal, democràtic estil.
8 (Matilde Landa)
Al Carrer de Can Sales
un estol de cucales
(pregàries, grillons,
la fe dels paredons,
promeses que són bales...)
li va tallar ses ales,
però no les raons.
I ara tresca pels móns
occint déus, fent escales
de llibres baix les sales
de totes les presons;
o guarint amb cançons
la nafra de ses ales:
"Què morin els Borbons!"
9 (Nabí)
Vessar-se en la imminència d'un gest
imprevisible. Ser l'efervescència
del temps arreu del cos: pura presència
(pell, muscle, os, tendrum que tard o prest
serà tot just un fong en la forest
de la memòria). Ser dissidència
de l'un mateix, panteix i resistència,
reverberant un llenguatge que agrest
reanomena el món amb mots d'urgència
que són llei d'una efímera ciència.
Ser la demència que infanta els déus,
la displicència que etziba els daus
sobre el tauler de foc de l'existència.
Ser, sobretot, torsimany de les aus…
10 (el capitalisme basteix les condicions per a la seva anihilació)
Quan arribi el moment
ocuparem hotels, aparthotels,
segones residències
i a Mallorca tothom
tindrà un sòtil i un llit
i els menjadors i cuines s'obriran
perquè tothom tingui un plat a la taula;
de les piscines en farem vivers;
dels camps de golf, extensos regadius;
i menjarem patates i pagells,
lletugues i conills,
ous fresquíssims, farines de garrova,
fruita de temporada, pa de xeixa
i vi novell;
i de fer feina en direm, amatents,
l'inici de la festa.
Pere Perelló i Nomdedéu , poeta